dos punt zero o zero coma dos

la millor terrassa del món amb semipostadesol de fons no és ben bé a barcelona, què va. les bosses de patates petites duren un segon, i mai ens en recordem. ni de quina part de la història ens vam perdre o que hi ha alguns temes que caduquen almenys fins el temps que dura el bon temps. no em vull fer mai de twitter ni vull el correu al mòbil. vull poder dir no tenia cobertura o estic al metro, es tallarà, com abans. ser antiga i aprendre'm algun número de memòria o posar el 93 davant. i dic això mentre tinc el facebook obert, vale.

generació (control) zeta

hi ha qui es resigna a creure que les coses dolentes sempre passen en el pitjor moment i d'altres que pensen que els cops baixos fan trontollar qualsevol món aparentment equilibrat. amb les coses bones passa una cosa semblant, però al revés, clar. allò de vegades una carambola. o una piscina de càmping, un grapat de concerts o els nivells vitals varis. y yo me quiero reír. el game over lluny i pensar que, en ple juny, no m'imagino com vivim a l'hivern. i això que conduir sense aire condicionat aquests dies m'està matant. per bandera, una síndria, i com a himne, l'altre dia es deia que miquel a l'accés 14. me has conocido en un momento extraño de mi vida com excusa eterna i, al final, la culpa de tot és de les cançons.

mapes, benzineres, geleres de pepsis

diguem que això ja és estiu. el llençol s'ha enrotllat a l'estenedor per aquesta mena de vent que s'ha instal·lat en aquest vespre. a la nevera hi tinc orxata i el soroll del ventilador es confón amb no sé quin anunci que m'arriba del menjador. diumenge passat, amb la irene, vam dinar a base de bravas, croquetas y chipirones i algú em va dir que no tienes mucho acento, però nosénosé. a les papereres dels passadissos de metro hi ha els mateixos rètols que fa dotze anys ens apreníem de memòria per combatre l'avorriment dels trajectes llargs i ara ens entretenim actualitzant vides paral·leles a 600 kilòmetres. el millor d'aquesta època de l'any és que es faci de nit tan tard que sembla que les tardes no s'hagin d'acabar mai. o aquesta sensació de totperfer i per desprecintar. i digueu-me cursi, però cada cop m'agrada més infidels.

suggerències de la casa

he fet el primer gaspatxo de la meva vida i he estrenat sandàlies vermelles. i avui serà l'últim sopar de la temporada a base de formatge de cabra, escalivada i la típica pizza. això sí, obrirem la carta per costum, i ara els cambrers ja saben per qui són les clares, la cocacola light, normal o l'aigua. i que la vinagreta de mel va a part. estaran contents de veure'ns riure en plan estiu i continuaran oferint-nos postres, sense èxit. i mai sabran que en aquestes sobretaules hem arribat a unes quantes conclusions vitals que podien canviar cada setmana, en funció de totes les variables que es movien abans dels dijous al vespre.

restriccions equipatge de mà

tinc 376 missatges a la carpeta de correu brossa i cap a la d'esborranys. set tota l'estona i els peus freds, sense sabatilles ni res. descorda't un botó i el rellotge fora. que el coixí no pesi a mitja nit, que només vull somiar si hi passen coses bones. si no, ment en blanc absoluta de despertar-se i no saber quin dia és o quin dia ha de ser. que pesada, la impaciència.

si tanques els dos ulls, m'ha dit

després d'aquesta calor infinita, ara del pati arriba soroll com de calma. sí, calma és la paraula. si no fos per la picada de mosquit gegant que tinc al braç dret, seria una placidesa general d'aquella de clic al pause. de música de fons i cervesa suau i tot com lent. tant, que m'ha caigut al terra la bossa dels formatgets per amanida de revés, la meitat s'han escampat per tota la cuina i he rigut enlloc de dir quinamerda. he estès la tovallola al terrat i n'ha caigut sorra d'aquest migdia. he tornat a tallar-me el serrell amb les tisores normals i no ha estat tan greu.

què tal si encetam una síndria

que es quedi molts dies, aquest sol que crema al migdia i que a les deu de la nit encara deixa una mica de taronja a les antenes del fons. crec que a sant feliu fa més calor que a sant just, però tampoc en tinc proves. tinc el cap a molts llocs alhora i poc a l'aramateix en concret. però el juny ja és això, oblidar-se la jaqueta casa i semitrobar-la a faltar quan es fa de nit i inventar mapes d'estiu amb la impaciència d'etiqueta. les caselles estivals encara per omplir i l'anunci d'estrella que serveix com a nota de aviso. i tot és un voler moltes coses en forma de vespre a la fresca d'aquests de llum perfecta en temps indefinit. com si res o com si tot.