a rússia hi viu gent amb zero graus

m'he comprat un jersei vermell com un que tenia als quinze anys. aquell el vaig comprar en una botiga que ja no deu exisitir i feia boletes. aquest de moment no, té coll alt i abriga molt per si el fred d'aquests dies pretén quedar-se un temps. tinc un calefactor al costat que fa soroll mentre acabo el resum de l'any de sant just i faig un glop a l'últim cafè del dia. tinc fred a la mà dreta i mal d'esquena, però estic de bon humor. l'altre dia feia apologia de les llistes de finals d'any però ara ja me n'he cansat i trobo que n'hi ha masses. s'escriu massa, ja ho sé, però no m'agrada sol. podríem parlar de nous desitjos, plans de futur i històries que mai no acabarem d'escriure, però també podríem posar banda sonora per acompanyar el sol d'hivern, triar barrets, repetir vermuts. menjar raïm quan no toca, començar tres llibres i no acabar-ne cap. parlar de coses normals, dubtar un moment i, al final, doncs mira, potser brindar, potser callar. potser inventar.

tots els dies autobús

he dormit deu hores i he esmorzat xocolata desfeta amb melindros per esmorzar. això és tornar a casa els pares per nadal, a grans trets. he llegit els diaris caducats i les reflexions de bauman a les pàgines centrals m'han fet pensar que no sé on tinc l'amor líquido que vaig comprar ara fa un any. no sé si a la llibreria de la meva habitació o si el vaig col·locar a la de la galeria amb l'absurda creença que ordenaria els llibres aviat. però és que mai trobo el criteri adequat i deixo fer. no faig propòsits d'any nou però m'encanten les llistes de l'any de llibres, discos, pel·lícules, notícies, tot. com resumir les vides en titulars i després esperar que algú vulgui saber-ne els matisos i despertar emocions. que és el que compta, segurament.

però de sobte el sol

el fred encara no és extrem, però es fa de nit tan d'hora, que sembla que l'hivern ja arribi. tota la gent que fa pont ha marxat i aquests migdies semblava que tornéssim a ser a l'estiu però amb color de finals d'any. tres de desembre, l'any fa baixada i hi ha llocs amb llumetes de colors. he comprat una planta de nadal i a la floristeria m'han donat consells concrets perquè no es morís. l'important és no tenir calefacció. doncs que bé, serà al lloc adequat. ahir vam alçar copes per motius bastant diversos i vam oblidar les conclusions. demà és un fals dilluns que al vespre serà divendres i ens disfressem d'actualitat pura per celebrar l'aniversari de la vic. diu que hi haurà photocall, però no tindrem spotify. fa una hora que he redescobert la fan d'arcade fire que portava dins. els havia oblidat. i fan hivern, sense caure en nostàlgies pasteloses. que farà fred però volem èpica, home.

si la caiguda o el vertigen

comença a ploure i es veu que anirà per llarg. prepareu bandes sonores i tòpics enginyosos, per si insisitiu en mirar el cel i veure-hi la tardor, els mesos freds, el sol que se'n va ràpid. és la vida i tot són cicles i voltes i ensopegar dues o tres vegades amb el mateix fins que dius ai, no, per aquí no i et desvies un moment, cap a un altre lloc, a veure què trobes, què expliquen, què semblen que són. agafeu paraigües i poseu-vos les botes d'aigua, abrigueu-vos i escriviu un e-mail, o tanqueu-vos dins de casa a fer cafès i canvis d'armari i escriure molt o dormir més o el que sigui per compensar aiguats. jo és que, perdoneu, eh, però tinc un súperpont preciós i dissabte agafaré un avió cap a la ciutat italiana amb la llum més bonica del món. bones castanyes, panallets i carabasses amb moderació.

 

permet-me suposar

ja no ens trobem pràcticament mai i encara no ha arribat la tardor. després arribarà el fred i s'haurà acabat la història, o al revés, que de vegades les jaquetes ben cordades i les mans a les butxaques desenterren melodies d'aquelles de merda, la nostàlgia. de les veritats llunyanes i les mentides que mai no han existit. dels balls que ens devíem, en plan nueva vulcano, cada cop que em desafiaves el somriure, de lluny, des de qualsevol punt des d'on es pogués dir la maleïda frase noéselllocnielmoment, perquè el moment no existeix i el lloc, què vols que et digui. però no et preocupis, que aviat rescatarem micah p. hinson, fleet foxes, les cançons prohibides de mishima i coses que ara no recordes i llavors diràs, potser sí, potser hauria estat bé, potser potser potser. un potser convertit en un podríem d'aquests de merda, en condicional permanent, dels que un dia es tatxen amb boli vermell, que despisten súpliques subliminals, que convencen creients fidels d'un futur que mai sabem ben bé si acaba d'existir. ja no ens trobem pràcticament mai i mira, ara hi he pensat. demà ja no ho sé.

potser sense saber-ho

les coses han canviat, però demà passat torna a ser dotze d'octubre i això, pilars i hispans a banda, vol dir festa major. fa temps, crèiem que eren les nits més importants de l'any, expectatives altes i intencions concretes, potser per tot allò de tenir tot i tothom concentrat en un mateix lloc brindant, rient i ballant, sense gaire més història. sí, així en fred sona absurd, però més o menys tots sabeu de què parlo. en el fons potser estaria bé que aparegués algú a tots els nostres jos de quinze o setze anys, per avisar-los que les nits de festa major s'acaben assemblant molt les unes a les altres, que els desitjos existiran sempre i que segons quines coses tampoc s'han de prendre gaire en sèrio. o potser no, perquè aquesta és la gràcia, segurament. dels rituals alegres i tradicions que ens agraden. no ho sé, fa tres anys que no arribo a l'hora del primer seguici i demà a les vuit del vespre ja portaré cassaca vermella, mocador al coll i tot plegat. brindarem moltes vegades, direm "hola, quant de temps" i després allò de "eh, doncs que bonic i que fàcil". jo què sé, potser no hem canviat tant.

si ho tenim clar

què voleu que us digui, a mi l'anticicló quaranta dies seguits em sembla bé i bonic. egoistament, perquè no he anat mai a buscar bolets ni tampoc tinc hort, però mira. compensa els dies grisos que vam assumir aquest estiu. ara tinc son de divendres al vespre i tot em fa una mandra excessiva, que no sé com em trauré de sobre. a dia set d'octubre he descobert que l'agenda que em vaig comprar al febrer és poc pràctica i no hi ha gaires coses interessants apuntades. està molt blanca per allò de creure'm massa que tinc bona memòria i després no recordar que és sobretot per detalls tontos, efemèrides inútils i aniversaris familiars. tranquils, que de les promeses que encara s'han de complir (si és que s'han de complir, algun dia) fa temps que me n'he oblidat.