bel air post-mortem

l'agost de l'any 90 jo tenia quatre anys, parlava molt, feia massa preguntes i creia rotundament en els reis (d'orient, s'entén). vaig sortir totalment ilesa d'un accident de trànsit sense portar el cinturó de seguretat, quan els seients de darrere encara no en duien, i quan em van dir que el cotxe nou tindria un sostre que s'obria, em vaig imaginar un descapotable preciós com a vehicle familiar. però no. era una finestra al sostre que s'obria amb una manivel·la que ha triomfat bastant amb tots els que hi han pujat en els últims tres anys.més enllà dels viatges en família de la primera època, en els últims tres anys, m'ha salvat bastant la vida i ens ha dut a molts llocs, sempre i quan no fos més lluny de 70 kilòmetres de barcelona.

m'ha deixat tirada alguns cops, m'ha fet pujar en una grua, se li ha acabat la bateria mil vegades i la porta del copilot mai tanca bé a la primera. aquest estiu la ràdio es va encallar a catalunya informació i he tornat als cassets. oh, tens un cotxe molt retro és un dels últims piropos que ha rebut. aquesta tarda, en teoria, arriba el seu substitut, però aquest matí, en plan rebel·lió, mentre conduïa tranquil·lament he sentit un soroll raro i un home que passava per la vorera m'ha mirat molt raro. se te ha caído el tubo de escape, m'ha dit. i s'ha acabat.

la rentadora s'ha espatllat per culpa de la calç

només li agrada el cafè si és en plan bombon descafeïnat, porta sempre rellotge però sempre (sempre!) fa més tard que jo (sisi). fan dels complements vintage, sap descobrir bons grups, s'inventa paraules i fa fotos boniques. ja he perdut el compte dels brindis cada principi de desembre. entre el primer de tots, a base de berenar de pa bimbo amb nocilla i malles infantils pròpies dels noranta, i els nigiris i makis d'aquest vespre, ens han passat totes les coses. i fa tan de temps de tot que ens podem permetre el luxe de trencar-nos en el moment menys pensat i ser capaces de plorar de riure al cap de no tanta estona.

alojamiento completo para estas fechas

doncs d'acord. em creuré la teoria d'agafa't quatre dies de descans i aniré a buscar el fred dels pobles petits per on s'hi arriba després de més de trenta curves. tindré els llavis més tallats i poc volum al cabell. quan torni, potser em tallo el serrell, poso etiquetes als correus del gmail i faig llistes de coses per ordenar. en sentit literal i figurat. acomiadaré el belair que ja agonitza i rescataré bufandes de dues voltes. i quan algú digui crec que em sones d'alguna cosa, inventar-me el nom.

si vols et pots quedar

la dutxa de les nou del vespre ha estat el millor antídot contra el fred sobtat. el terra gelat i l'aigua cremant, el mirall enteladíssim i després el soroll de l'assecador matant melodies suaus. he estrenat la llibreta vermella i m'he cordat l'abric negre fins al coll. ja fa temps que sóc fan dels esmorzars a bars, amb els clincsclincs de les culleretes a destemps, les taronges donant voltes a la màquina del suc i resumir-se davant del primer cafè. dir desembre se'm fa estrany. o potser és pensar-ho.

propaganda

no sé si havia dit que el blog del Són Les Mil té nou disseny, pàgina de facebook i que des d'aquí es poden escoltar tots els programes en podcast.

bonus track

coses que no et vaig dir mai és un títol que posaria constantment als llocs, tot i que la pel·li em semblés psè i ara ja ni me'n recordi. és l'assumpte ideal per començar tots els mails que un dia hauríem d'escriure i acabar esborrant amb el cursor, lletra a lletra. és la frase perfecta per englobar totes les històries que s'haurien acabat abans d'hora o les que haurien començat i començat i començat, encara que després haguessin caigut pel seu propi pes, igualment, quan descobríssim que les paraules no ho són tot, mai. mai. és el nom de totes les cançons que no sabrem escriure o els dos versos salvables que vistos de lluny són un resum tonto del que pensaves un vespre qualsevol. ahir amb el m. vam tenir una d'aquelles converses llargues en què ell defensa el viure sol i tranquil i sense alts i baixos i jo dic que pf, nosé, potser que ens emocionem, de vegades.

passa'm la recepta

m'he afluixat els cordons de les bambes i m'he deixat caure al sofà. el punt aquell del mig de l'esquena que de vegades concentra tot el pes dels post-its mentals ha aparegut a quarts de nou del vespre. potser com a conseqüència tardana dels vint minuts en què ahir vaig conduir per una via insuficientmente iluminada, amb curves i anar posant les llargues a estones. dissabte vaig confondre un director de cine amb el fill adolescent d'un actor. però la gent s'ho va creure. sort que després algú seriós va dir que és normal inventar.