i el sol t'escupi raigs al front

mira, tinc tantes coses per dir que no sé per on començar. a més, no vull fer tard al sopar tradicional on de sobte se'ns faran les dotze i brindarem com a ritual repetit que, què vols que et digui, a mi m'agrada. pensarem un moment en la idea de 2011 com a idea absoluta del "totéspossible" i les millors imatges del 2010 et vindran el cap en modo aleatorio. potser cançons, una frase sense importància, gent que se n'ha anat i les coses noves. jo què sé, ens passaran coses. continuarem buscant la manera de ser feliços i de vegades ho serem. perdoneu-me el pastelisme, però és cap d'any, tinc vint-i-quatre anys i aquesta nit em posaré el mateix vestit bonic que en fa dos. feliç dosmil onze, volia dir.

ya verás, ya verás, me dice

m'he cremat tastant l'arròs directament de l'espàtula, per no fer curt de sal. m'han picat els ulls per la ceba només de remenar el sofregit i després he fet toc-toc-toc-toc, quatre cops, a la paella, per desenganxar els trossets de carbassó que hi quedaven. cantava elvis perkins, no l'havia sentit mai i m'ha agradat bastant. sense voler, m'he traslladat en una conversa de cuina, d'aquelles on no s'explica res de trascendent perquè tots anem per feina, però de cop i volta s'escapa un comentari fora de lloc que para màquines i convida a rescatar intencions aparcades. no és res de nou, desitjos i obvietats, que en format nadal van i vénen. tinc son i dormiré un moment, abans de continuar i voler dies de vint-i-sis hores, com sempre.

doscientos sonámbulos que silban de miedo

ho sento, però tornaré a parlar del fred. de les tres cantonades de l'eixample que ahir a les dotze de la nit no s'acabaven per culpa seva. de les orelles desprotegides i les pestanyes congelades. és desagradable despertar-se a les sis, sense voler, pels peus gelats i desvetllar-se d'aquella manera que de matinada fa mandra. molt bé la sopa i altres tòpics, però compte. totes les pel·lis del món podrien començar una nit com aquesta, una trucada de merda, una frase tonta, son mal portada. que aparegui algú i ens salvi. en plan violins i pianos i menús assequibles. en plan resumir dos mesos en dos minuts, que a fora nevi i tothom pensi en qui no toca. en plan sigues princesa, per un cop, i espera't que et treguin a ballar melodies tristes que no saps si tens ganes d'escoltar. la setmana que ve és nadal i què vols que et digui, no sé amb quina escena quedar-me de la sèrie d'aquest any. potser més tard.

és tan tènue i tan lleu i s'apaga

fa un fred d'aquell exagerat. de descobrir que els texans no abriguen i que les botes són l'únic calçat possible. el nas vermell i les mans en permanent estat gèlid. tots parlem del mateix i a dos quarts de cinc hi ha un cel de llum perfecta que fa pensar que potser no tot és dolent, a l'hivern. al vestidor de la piscina, les dones parlaven de les mil maneres que els lladres tenen de robar-te el moneder i entrar a casa. després, han desviat el tema i han acabat explicant el menú de nadal. he anat al sabater i, pel carrer, un home deia per telèfon pensaràs que estic malament del cap i semblava content. he alentit el pas, però ell ha abaixat el to i m'he quedat amb les ganes de saber si havia decidit comprar la volswagen westfalia de tercera mà, si volia reconèixer que s'havia enamorat o si només es tractava del compte d'estalvi a plaç fix on havia posat diners. quan he tornat del sabater, somreia amb el telèfon a l'orella, però ja callava.

un dia o altre

podríem començar-nos a resumir a la segona copa de vi i deixar que la vida anés passant a un ritme que no havíem previst. sonaran cançons lletges i de tant en tant alguna melodia impacient amb lletres de veritat. entre la fragilitat i la prudència, hi ha tots els matisos de la paraula justa, la mirada més llarga del compte o inventar una excusa qualsevol per allargar el camí de tornada a casa. podríem deixar-nos estar de sentències rotundes i acceptar que hi ha coses mai no canvien. que de matinada fa fred i som més vulnerables i de dia ens sentim tan capaços. podríem dormir, a partir de mitjanit.

se sabe unas frases en latín

tinc números de loteria per vendre i no sé quantes butlletes acabades en números diferents. no crec que em toqui, però t'imagines? ps. arribaré tard al sopar d'empresa i diré que sóc associal per si de cas. després no tant, ja ho sé. els migdies ja comencen a fer aquella llum rara d'es farà de nit d'hora, avui també. ja vénen, les tardes curtíssimes i els dubtes convertits en decisions de final de mes, final d'any, com vulguis. precipitem-nos i escopim secrets que no sabíem i que apareixen, sense voler, per culpa dels llums de nadal als carrers, els abrics que afavoreixen o els e-mails de postal impersonal. avisa'm si fas cafè i si podem parlar de coses normals, com de llibres els prestatges, concerts d'entrades esgotades, jefes cabrons, gent maca. només això, sisplau.

netejar els vidres i espolsar fantasmes

l'aigua de la dutxa que cremi, encara que a fora de sobte ja no hi faci fred. en aquest diumenge mutiplicat per tres, he esmorzat al sol sense jaqueta i les botes fan nosa. que bé aquest parèntesi després del preavís d'hivern de fa quatre dies, després de pestanyes gelades i carrers grisos. porto tres dies dormint nou hores i em desperto cada dia amb mal de queixal que calmo triant cançons concretes mentre em vesteixo sense presses i m'entretinc a mirar el seixanta-tres des de la finestra. sí, he tingut pont i ha estat poc nostàlgic. tampoc no he après a esquiar ni he conegut l'amor de la meva vida, però he fet coses que feia temps que tenia pendents i n'he decidit altres per fer d'aquí a nadal, per exemple.

la contracrònica

a l'aeroport, cada maleta arrossega un drama. aquest matí, no les he pogut comptar totes, però alguns m'han explicat la seva història, he sentit molts fragments de conversa per telèfon i també he vist com la tensió i els nervis i la incertesa de no saber si les vacances s'espatllaven del tot es carregaven el moment aquell d'aeroport en què tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
aquells moments nous de qui no vola mai i pregunta als de seguretat com es fa per anar a buscar l'avió, com demanaven ahir al matí els afortunats que encara no sabien que ho eren. tampoc no hi havia aquell moment del món s'atura mentre es fa un cafè caríssim, es repassen diaris o reserves d'hotel i s'escriuen missatges. ahir al migdia, una noia es queixava a la seva mare que la trucava tothom menys qui ella volia. la mare somreia i prou. avui, en canvi, he comptat algunes parelles, poques, que es besaven llargament com si perdre l'avió no fos tan greu. i unes quantes més de cares llargues i retrets fora de lloc. jo no t'he enganyat mai, deia una noia al seu nòvio, mentre ell treia diners del caixer automàtic de la T1 i centenars de milers de plans per aquest pont llarg i perfecte s'anaven desintegrant en un escenari de tristesa col·lectiva on només sobreviuran els que tinguin més sort o capacitat d'improvisació. aquesta nit n'hi haurà molts més que un dissabte qualsevol no dormiran on voldrien. ni on preveien.

mantenim la compostura

truca'm de matinada i explica'm la teva vida. inventa't excuses que cap dels dos es creurà i oblida't que és desembre, a fora fa fred i l'any fa baixada. comença a ser l'hora aquella d'apilar anècdotes, comptar avions i riure's de les nits d'estiu en què tot es vivia amb màniga curta. apostem-nos tots els principis fonamentalistes que ens serveixen per aturar cops d'efecte però que ens traiem de sobre si apareix alguna cosa que s'escapi de la placidesa còmoda del "deixeu-me en pau" majestàtic. desembre és hivern i és fred i llums de nadal però, posats a fer, podríem demanar-li a l'atzar que aparegui i ens depari alguna cosa poc trascendent que porti dies de somriure tonto i mentides piadoses per fer baixar l'any avall.