com un lluç

quan no tenim temps, volem totes les hores del món per fer-ho tot. i quan tenim temps, apareix la por, de cop. és el típic tema de conversa que acaba sortint fent el menú de sempre al bar on el cambrer ens coneix però és discret i no explicarà els trossos de conversa que sent a cada taula. la gràcia és aprendre a combinar les empanades amb les amanides i les postres i el tallat descafeïnat de les nits d'entresetmana. anar-se'n o quedar-se no és ben bé el dilema, però podria ser la manera de contestar preguntes trampa. després res, és divendres i la gent respira fons. podríem esperar que l'atzar ens canviés la vida o podries agafar el telèfon i trucar-me, demà passat.