sempre que plou la mateixa sensació. aquest sentiment col·lectiu de uf, i ara? neix el món dintre de l'ull, aquest cony de temps i altres tòpics adequats. buscar la banda sonora que s'adigui a aquesta pluja fina i persistent que no es cansa i que, en format dissabte, remet a una calma estranya mal posada. com de diumenge. escric tot això des del sofà, amb la manta que em tapa els peus i amb un capítol del final de la tercera temporada de six feet under que no se'm carrega bé perquè tothom deu voler mirar sèries, ara. tornaré a mirar per la finestra i continuarà plovent i tornarem a dir, imagina't viure així, amb aquest gris trist com a paisatge habitual. jo què sé, potser aprendríem estar tristos o ens convertiríem immunes al temps o tindríem un nòvio meteoròleg que ens faria apreciar la pluja eterna.
5 comentaris:
Ei, molt bon escrit! i sí, que pari ja de ploure!!
Si que plogui ha de fer que algú miri Six Feet under, aleshores que plogui per sempre. Quina gran sèrie, mai n'he trobada cap d'igual (ni crec que ho faci mai).
és tot un repte trobar una banda sonora per als dies de pluja. jo avui he provat amb "Sea change" de Beck. i ha funcionat :)
Cuando te leía desde el país donde quejarse del tiempo es deporte nacional, medité bastante sobre el parte meteorológico... y no sé muy bien cual es la conclusión, pero la lluvia es mucho más natural menos incómoda que aquí. Sin duda no se aprende a estar triste, al contrario, la obsesión desaparece y acabas caminando sin paraguas por la vida porque ya ves tú, no es para tanto.
Ven a Madrid, no? Que Martín ya tiene 11 años y seguro que se ilusiona por el disco de Manel.
mira-ho pel costat positiu; el sol d'avui, després d'un dia complert de pluja, s'agraeix infinitament.
A més, en aquests dies de pluja sempre pots treure l'altre tòpic de dia-cine, que sempre funciona.
Publica un comentari