perdó, però no recordo el gol del koeman. en canvi, sí que sóc conscients de les lligues del dream team celebrades al balcó de les corts. el penalt fallat del depor i els ais al menjador de casa. després l'uf i visques i emoció. des d'aleshores, moltes coses. no sóc fan extrema i durant un temps m'enfadava que el món s'aturés quan hi havia partit. al final ho acceptes. i els mires. no tinc memòria infinita de recordar mil detalls i victòries i estadístiques, a part d'alguns partits lligats a moments concrets que ara, de lluny, fan baixada. així a l'atzar, em ve al cap la nit que no sabíem tornar de canaletes o el vespre que vma confondre l'alves amb un excompany de classe a l'ateneu de sant just. i el guardiola, clar. me'l vaig trobar veient aladín al cine quan tenia sis anys i no li vaig dir res. als onze, em vaig enfadar perquè no em va arribar el torn de preguntes a una roda de premsa per nens al saló de la infància. però li vaig perdonar ràpid. dijous al concert de manel, em va saber greu el fanatisme extrem del públic quan va entrar, mirant de ser discret. la gent feia tweets i fotos de mala qualitat. ahir va fer callar mentides justificant veritats. d'aquí uns anys explicarem on érem el dia que guardiola explicava les coses pel seu nom. citarem campanars, dignitat i bona educació.
4 comentaris:
nick hornby explica que els que som fanàtics del futbol aconseguim que totes les nostres exnòvies se'n recordin de nosaltres, totes al mateix moment, quan perd el nostre equip.
nick hornby sempre té raó, ;).
No es pot ser fan i mama alhora, no? Molt bé, el post, i jo també tinc ganes de dir-ho!
D'aquí a uns anys ens pessigarem per saber si això de sentir orgull per un equip, des de la normalitat, va ser un somni o no.
Publica un comentari