va com va

mai sabràs quina és l'última vegada. l'últim petó, l'últim cafè, l'últim sisi, ja et trucaré, els podríem en suspensió que no són ben bé mentida però tampoc no s'han d'agafar mai al peu de la lletra, què va. quin serà el cop definitiu que has de recórrer al ¿por qué me llamas a estas horas? i et limitaràs a deixar sonar el telèfon fins que els punt suspensius es converteixin en un punt i a part. però tranquils. que sempre arriba el moment de lucidesa en què ens en riem de tanta tonteria i tanta incertesa i aprenem a dir va, prou, si jo només volia riure una estona, ballar unes quantes melodies, dormir tranquil·la. que l'endemà de l'endemà la vida fos normal. justament l'altre dia tornaves a mirar d'aquella manera que abans marejava i vaig somriure un moment, mentre parlàvem de coses normals que, de fet, ens són igual. em van venir el cap ampolles de vi blanc, excuses d'última hora i billie holiday, fins i tot. el disc aquell de no sé quin cantant estranger que casi et fa plorar i no ho diràs mai. ni jo. no ho direm mai. i ens continuaran passant coses i mai no sabrem ben bé de què anava, tot plegat. que un dia ens direm adéu per la finestra i el més trist de tot és que ens serà igual.