el do 3 del piano està desafinadíssim des de fa molt. però l'afinador ja no ve mai perquè toques massa de tant en tant. recordes els anys en què era obligat fer una hora cada dia i més tard l'època aquella en què deiem que havíem de muntar un grup i al final res. sempre repartíem papers i ens faltava la bateria, el baix, qui cantarà? algú que sí que en tenia un va dir-te un dia que li era igual si li trencaven el cor deu vegades o si no s'arriscava amb segons quina història, perquè sempre podia fer-ne cançons. vas pensar que pf, però li vas riure la gràcia. després som els altres, que venim a recollir amors escapçats i fugides cap endavant, els convertim en himnes generacionals i acabem repetint mil vegades versos que descriuen misèries, eufòries i intencions.
0 comentaris:
Publica un comentari