diu la irene que quan plou tant i seguit al final ho acceptes i suposo que té la raó. al vestíbul de la piscina hi havia pares preocupats pel tros que havien de caminar fins al cotxe i alguns que feien bromes fàcils. un nen ha dit mira, és valent senyalant un noi que ha passat del cel i s'ha posat a córrer fins no sé on. algú trucava i deia al final no em va bé, i potser només era una excusa, no sé. a mi m'han salvat les botes d'aigua, un impermeable blau i el paraigües transparent. mentre el parabrisa ballava amunt i avall, he pensat que un vespre així és el context perfecte per la primera escena de moltes pel·lícules, o la del final. m'ha vingut al cap un capítol clau de porca misèria amb la pluja de protagonista, accelerant històries, exagerant maldecaps, desencadenant tensions. o una nit de festes de gràcia, l'any passat, corrent fins al restaurant on arribaves tard, i respondre obvietats al cantant d'un grup bonic que, de prop, perdia interès. la gent deia encara plou i canviava plans. i després ens va ser igual. de fet, quan plou tant ho acceptes i dius, ah, era això, la pluja? doncs no és tan greu. clar que des de la finestra i triant banda sonora, tot adopta una altra dimensió. com de calma estranya. de dir, d'acord, aturem els rellotges, silenciem el mòbil i, si vols, podries explicar-me la teva vida, saltant-te alguns detalls.
1 comentaris:
però, i si m'agraden els detalls?
Publica un comentari