que surt el sol i no vull dormir

m'instal·laria em mode indefinit en un juliol permanent. en vespres d'aquests que mai s'acaben, d'excuses per fer mil coses i anar a no sé on, que hi fan no sé què, que hi haurà no sé qui. vols dir? va, sí. va, sí com a resposta immediata, que no hi tenim res a perdre, no? en matins de sol i cafè només per plaer. llegir el diari al ritme que vols, triar avui croissant, avui entrepà, la llet freda, sisplau. un cambrer del càmping extralent que fa perdre paciències, fins que recordes que la pressa d'ara és només per anar a la piscina, triar platja, llegir llibres, parlar de coses poc importants, banyar-se un moment i voler estiu tot l'any. aniria tot el dia amb vestits, el barret de palla i potser una jaqueta, per quan les nits s'allarguen i apareix el fred humit dels festivals.  viure concerts, amb músics entregats, algunes sorpreses i també decepcions. quedar-nos afònics, però continuar cantant. o brindant. jo sempre com sempre, sí. però ja és això, a aquesta època. gent que arriba per quedar-se, finals accelerats, parèntesis eternament oberts i tot aquest anarivenir constant que en el fons ens manté vius. apostarem per divertir-nos, per la bona educació i per dir ei, les coses poden ser fàcils, de tant en tant. síndria, crema solar i sopar a l'aire lliure. entremig, la supremacia de les coses petites que, un dia o altre, acabaran vencent.