esgoto el meu últim matí lliure esperant instal·ladors i lampistes que no acaben de venir mai. el del telèfon sí que ha vingut i m'he esforçat per donar-li conversa. la justa, eh, tampoc ens passem. demà és octubre i vaig vestida com si l'estiu estigués a punt de començar i d'aquí a res vinguessin platges, festivals i comentaris sense importància. no ben bé, i potser fins i tot portarem abric, però m'aferro al calendari on hi ha escrit roma a final de mes. o a les butaques noves i al jo confesso estrenat ahir amb les primeres quaranta pàgines. els dies que torno a quarts de nou, el trànsit és horrible. és fosc i pel retrovisor, ja no veig aquells cels roses quan entro a la diagonal. el lateral de francesc macià al llapis està impossible, i llavors dubto un moment de barcelona. però dura poc, un cop enfilo rosselló la cosa es calma i cinc cantonades més tard, quan obro les finestres de la galeria i se sent tan poca cosa, me n'oblido. a petita escala, diria que tot està molt al seu lloc i que es mou a un ritme tranquil, o sigui que suposo que aviat tocaran equilibris a la corda fluixa i triar entre desafiar orgulls o deixar emocions al marge. que si no, què.
0 comentaris:
Publica un comentari