permet-me suposar

ja no ens trobem pràcticament mai i encara no ha arribat la tardor. després arribarà el fred i s'haurà acabat la història, o al revés, que de vegades les jaquetes ben cordades i les mans a les butxaques desenterren melodies d'aquelles de merda, la nostàlgia. de les veritats llunyanes i les mentides que mai no han existit. dels balls que ens devíem, en plan nueva vulcano, cada cop que em desafiaves el somriure, de lluny, des de qualsevol punt des d'on es pogués dir la maleïda frase noéselllocnielmoment, perquè el moment no existeix i el lloc, què vols que et digui. però no et preocupis, que aviat rescatarem micah p. hinson, fleet foxes, les cançons prohibides de mishima i coses que ara no recordes i llavors diràs, potser sí, potser hauria estat bé, potser potser potser. un potser convertit en un podríem d'aquests de merda, en condicional permanent, dels que un dia es tatxen amb boli vermell, que despisten súpliques subliminals, que convencen creients fidels d'un futur que mai sabem ben bé si acaba d'existir. ja no ens trobem pràcticament mai i mira, ara hi he pensat. demà ja no ho sé.