cafè i diari

a rússia hi viu gent amb zero graus

2011-12-29T21:22:00.001+01:00

m'he comprat un jersei vermell com un que tenia als quinze anys. aquell el vaig comprar en una botiga que ja no deu exisitir i feia boletes. aquest de moment no, té coll alt i abriga molt per si el fred d'aquests dies pretén quedar-se un temps. tinc un calefactor al costat que fa soroll mentre acabo el resum de l'any de sant just i faig un glop a l'últim cafè del dia. tinc fred a la mà dreta i mal d'esquena, però estic de bon humor. l'altre dia feia apologia de les llistes de finals d'any però ara ja me n'he cansat i trobo que n'hi ha masses. s'escriu massa, ja ho sé, però no m'agrada sol. podríem parlar de nous desitjos, plans de futur i històries que mai no acabarem d'escriure, però també podríem posar banda sonora per acompanyar el sol d'hivern, triar barrets, repetir vermuts. menjar raïm quan no toca, començar tres llibres i no acabar-ne cap. parlar de coses normals, dubtar un moment i, al final, doncs mira, potser brindar, potser callar. potser inventar.

tots els dies autobús

2011-12-26T14:18:00.001+01:00

he dormit deu hores i he esmorzat xocolata desfeta amb melindros per esmorzar. això és tornar a casa els pares per nadal, a grans trets. he llegit els diaris caducats i les reflexions de bauman a les pàgines centrals m'han fet pensar que no sé on tinc l'amor líquido que vaig comprar ara fa un any. no sé si a la llibreria de la meva habitació o si el vaig col·locar a la de la galeria amb l'absurda creença que ordenaria els llibres aviat. però és que mai trobo el criteri adequat i deixo fer. no faig propòsits d'any nou però m'encanten les llistes de l'any de llibres, discos, pel·lícules, notícies, tot. com resumir les vides en titulars i després esperar que algú vulgui saber-ne els matisos i despertar emocions. que és el que compta, segurament.

però de sobte el sol

2011-12-04T20:56:00.001+01:00

el fred encara no és extrem, però es fa de nit tan d'hora, que sembla que l'hivern ja arribi. tota la gent que fa pont ha marxat i aquests migdies semblava que tornéssim a ser a l'estiu però amb color de finals d'any. tres de desembre, l'any fa baixada i hi ha llocs amb llumetes de colors. he comprat una planta de nadal i a la floristeria m'han donat consells concrets perquè no es morís. l'important és no tenir calefacció. doncs que bé, serà al lloc adequat. ahir vam alçar copes per motius bastant diversos i vam oblidar les conclusions. demà és un fals dilluns que al vespre serà divendres i ens disfressem d'actualitat pura per celebrar l'aniversari de la vic. diu que hi haurà photocall, però no tindrem spotify. fa una hora que he redescobert la fan d'arcade fire que portava dins. els havia oblidat. i fan hivern, sense caure en nostàlgies pasteloses. que farà fred però volem èpica, home.

si la caiguda o el vertigen

2011-10-27T15:02:00.000+02:00

comença a ploure i es veu que anirà per llarg. prepareu bandes sonores i tòpics enginyosos, per si insisitiu en mirar el cel i veure-hi la tardor, els mesos freds, el sol que se'n va ràpid. és la vida i tot són cicles i voltes i ensopegar dues o tres vegades amb el mateix fins que dius ai, no, per aquí no i et desvies un moment, cap a un altre lloc, a veure què trobes, què expliquen, què semblen que són. agafeu paraigües i poseu-vos les botes d'aigua, abrigueu-vos i escriviu un e-mail, o tanqueu-vos dins de casa a fer cafès i canvis d'armari i escriure molt o dormir més o el que sigui per compensar aiguats. jo és que, perdoneu, eh, però tinc un súperpont preciós i dissabte agafaré un avió cap a la ciutat italiana amb la llum més bonica del món. bones castanyes, panallets i carabasses amb moderació.

permet-me suposar

2011-10-14T20:14:00.002+02:00

ja no ens trobem pràcticament mai i encara no ha arribat la tardor. després arribarà el fred i s'haurà acabat la història, o al revés, que de vegades les jaquetes ben cordades i les mans a les butxaques desenterren melodies d'aquelles de merda, la nostàlgia. de les veritats llunyanes i les mentides que mai no han existit. dels balls que ens devíem, en plan nueva vulcano, cada cop que em desafiaves el somriure, de lluny, des de qualsevol punt des d'on es pogués dir la maleïda frase noéselllocnielmoment, perquè el moment no existeix i el lloc, què vols que et digui. però no et preocupis, que aviat rescatarem micah p. hinson, fleet foxes, les cançons prohibides de mishima i coses que ara no recordes i llavors diràs, potser sí, potser hauria estat bé, potser potser potser. un potser convertit en un podríem d'aquests de merda, en condicional permanent, dels que un dia es tatxen amb boli vermell, que despisten súpliques subliminals, que convencen creients fidels d'un futur que mai sabem ben bé si acaba d'existir. ja no ens trobem pràcticament mai i mira, ara hi he pensat. demà ja no ho sé.

potser sense saber-ho

2011-10-11T00:32:00.001+02:00

les coses han canviat, però demà passat torna a ser dotze d'octubre i això, pilars i hispans a banda, vol dir festa major. fa temps, crèiem que eren les nits més importants de l'any, expectatives altes i intencions concretes, potser per tot allò de tenir tot i tothom concentrat en un mateix lloc brindant, rient i ballant, sense gaire més història. sí, així en fred sona absurd, però més o menys tots sabeu de què parlo. en el fons potser estaria bé que aparegués algú a tots els nostres jos de quinze o setze anys, per avisar-los que les nits de festa major s'acaben assemblant molt les unes a les altres, que els desitjos existiran sempre i que segons quines coses tampoc s'han de prendre gaire en sèrio. o potser no, perquè aquesta és la gràcia, segurament. dels rituals alegres i tradicions que ens agraden. no ho sé, fa tres anys que no arribo a l'hora del primer seguici i demà a les vuit del vespre ja portaré cassaca vermella, mocador al coll i tot plegat. brindarem moltes vegades, direm "hola, quant de temps" i després allò de "eh, doncs que bonic i que fàcil". jo què sé, potser no hem canviat tant.

si ho tenim clar

2011-10-07T21:14:00.000+02:00

què voleu que us digui, a mi l'anticicló quaranta dies seguits em sembla bé i bonic. egoistament, perquè no he anat mai a buscar bolets ni tampoc tinc hort, però mira. compensa els dies grisos que vam assumir aquest estiu. ara tinc son de divendres al vespre i tot em fa una mandra excessiva, que no sé com em trauré de sobre. a dia set d'octubre he descobert que l'agenda que em vaig comprar al febrer és poc pràctica i no hi ha gaires coses interessants apuntades. està molt blanca per allò de creure'm massa que tinc bona memòria i després no recordar que és sobretot per detalls tontos, efemèrides inútils i aniversaris familiars. tranquils, que de les promeses que encara s'han de complir (si és que s'han de complir, algun dia) fa temps que me n'he oblidat.

fos el que fos

2011-10-05T00:25:00.003+02:00

acabo de tenir la típica conversa preapocalíptica sobre el món en general, les nostres feines en particular i la nostra generació, de passada. poc trascendental, no patiu. entre guerres mundials, epidèmies, invasions al·lienígenes i treballar la terra, hi ha uns quants matisos més que varien en funció de l'humor del dia. diuen, així, en aquesta tercera persona del plural incerta, que el dosmildotze serà pitjor i que ens preparem i que vigila-estalvia-estudia-dormvuithores-etcètera. de fet, no hem arribat a cap conclusió lluminosa i el debat es mou entre els escèptics irònics i els porucs catastrofistes, així en general. però ningú guanya mai del tot i busquem una frase brillant o una mentida que pugui calmar incerteses i serveixi de resposta per altres dubtes pesats que també ens assalten alguns vespres i no sabem perquè. ens tornarem millors persones, tindrem por persempremés, farem totes les coses que havíem dit. doncs ja ho veurem, saps? mentrestant, girem el pany de la finestra, que ha de fer clec per tancar bé, i correm les cortines, abans d'anar a dormir. despertadors intel·ligents puntuals i potser em faig suc de taronja, demà al matí.

potser faré tard

2011-09-30T12:31:00.002+02:00

esgoto el meu últim matí lliure esperant instal·ladors i lampistes que no acaben de venir mai. el del telèfon sí que ha vingut i m'he esforçat per donar-li conversa. la justa, eh, tampoc ens passem. demà és octubre i vaig vestida com si l'estiu estigués a punt de començar i d'aquí a res vinguessin platges, festivals i comentaris sense importància. no ben bé, i potser fins i tot portarem abric, però m'aferro al calendari on hi ha escrit roma a final de mes. o a les butaques noves i al jo confesso estrenat ahir amb les primeres quaranta pàgines. els dies que torno a quarts de nou, el trànsit és horrible. és fosc i pel retrovisor, ja no veig aquells cels roses quan entro a la diagonal. el lateral de francesc macià al llapis està impossible, i llavors dubto un moment de barcelona. però dura poc, un cop enfilo rosselló la cosa es calma i cinc cantonades més tard, quan obro les finestres de la galeria i se sent tan poca cosa, me n'oblido. a petita escala, diria que tot està molt al seu lloc i que es mou a un ritme tranquil, o sigui que suposo que aviat tocaran equilibris a la corda fluixa i triar entre desafiar orgulls o deixar emocions al marge. que si no, què.

previsió a curt termini

2011-09-19T00:05:00.001+02:00

quan hem sortit del cine, plovia i semblava que la gent ho estava esperant per vestir-se per l'ocasió. ja ho sabeu, jaquetes grises, mocadors al coll, texans. hem fet un cafè calent en un bar que tenia la música massa alta per arribar a segons quines conclusions vitals. però ha sonat where is my mind i llavors els ho he perdonat. ara entra fred per la finestra i és agradable. si fos sempre així, fins i tot l'acceptaria ràpid, a punt perquè cada vespre refresqués idees i s'endugués teories de merda o algun maldecap pretensiós. el problema és que després va en sèrio, es disfressa de nostàlgia i tothom et diu que prenguis decisions. quina mandra, en diumenge.

cara la galeria

2011-09-15T13:58:00.000+02:00

som tres i vivim en un segon. els veïns de dalt sempre escolten manel i caminen amunt i avall fins ben bé les dues de la matinada. ens inventem la vida de la gent que veiem pels balcons i, de vegades, també la nostra. doncs això:

caralagaleria.blogspot.com

onze de setembre

2011-09-11T17:46:00.001+02:00

tinc un cognom que sembla francès i un nom que dec a les dues àvies. i aquesta història és com la de tants altres. tot allò d'on véns i arbres genalògics, alguns de molts llargs i d'altres que s'expliquen de paraula. l'avi matern es deia Albert i era de manresa de sempre, tenia una impremta, molts llibres a casa i cantava a l'orfeó. l'avi patern es diu isaac, va néixer en un poble aragonès i es va plantar a barcelona amb quinze anys per buscar-se la vida. es va fer planxista i va anar a viure al baix llobregat. el meu avi patern parla un català perfecte, mira 'saber y ganar' i 'el gran dictat' i s'enfada amb els seus amics d'hospitalet quan parlen de política. el meu avi parla català amb el meu pare, encara que havien començat en castellà. es veu que un dia van canviar. i jo parlo castellà amb la gran majoria de la família de madrid. el primer cop que hi vaig anar, tenia nou anys i vam anar al cine a veure 'flubber, el profesor chiflado'. la irene em va dir que si no entenia alguna cosa, li preguntés. que es pensava que a catalunya, vèiem les pel·lis en català. què va, només a l'escola. que és la manera de no carregar-se la llengua.

i les excuses no serveixen per res

2011-09-09T17:10:00.001+02:00

doncs ja ha arribat el setembre i la calor és infinita. ens posem morenos d'anar pel carrer i el ventilador està en marxa tota l'estona. amortitzem sandàlies de les segones rebaixes i rescataria el vano vermell, però no sé on és. els veïns ja han tornat i encara són tot finestres obertes. a quarts de deu, se senten els clincs de plats i coberts i sempre hi ha algun llum que no s'apaga, per tard que sigui. el timbre sona estrany i ja hem rebut sis o set postals, totes de llocs on encara no he estat mai. en fi. és l'hora de desafiar el setembre amb el bon humor del segon cafè del dia i respondre què tals, tot bé? sense entrar en gaires detalls. farem uns quants plans, escriurem llistes i per tot el que no quadri, buscarem cançons.

totes les coses

2011-09-01T14:42:00.000+02:00

ens vam deixar aconsellar pel noi de la bodega que ens recomanava vins afruitats i ens va convèncer ràpid. us el dono de la nevera, si és per ara. doncs d'acord. de fet, l'única obligació era pensar què cuinàvem i fer-ho (relativament) d'hora perquè tingués temps de refredar-se a la nevera, mentre fèiem altres coses. banyar-nos, bàsicament. adormir-se un moment al sol i després enfonsar-te al mar, obrir els ulls a sota l'aigua, fins que piquin per la sal i sortir a fora, obrir-los i sentir poc soroll. les onades i algun nen que juga a esquitxar-se al principi de la platja. esmorzar durant més d'una hora, mirar cap endavant i no tenir pressa, en general. l'ordinador i les coses per fer es van quedar a la taula del menjador, on no hem menjat cap dia perquè el balcó era molt millor. engengar el transistor, per sentir el barça o un programa casual de jazz, i ja està. després espolsar-se la sorra de tot arreu, tapar bé el pot de l'aftersun. tancar de cop i dir el setembre mai m'ha agradat.

que ironía la verdad

2011-08-16T00:49:00.001+02:00

de la butxaca dels texans curts, n'ha sortit un paper doblegat on hi diu "entrada adult festiu". festiu estava tatxat i escrit en boli hi posava laborable, amb el preu corregit. és de quan dissabte a la tarda vam anar a la piscina, a passar les hores d'aquella manera necessària a mitjans d'agost. vull dir a poc a poc i sense adonar-te'n. aquest matí, al tren, pràcticament tothom duia maleta. al clot hi ha pujat una família que es preguntava què volia dir "autobús llançadera" i que es plantejaven si a l'hotel hi haurà tele per mirar el barça, dimecres. he baixat a sants, he fet transbord i quan he sortit a hospital clínic, he recordat que era festiu. pel silenci aquell, de forns oberts i poc més. m'he posat el barret de palla i he arrossegat les rodetes de la maleta per allargar el cap de setmana, almenys fins que he entrat per la porta de la feina i he dit "bon dia" als senyors de seguretat. ara bec aigua i sento els veïns del principal, que tenen el pati gran. han tornat avui de vacances, han convidat gent i parlen alt. diuen d'anar-se'n a les canàries i un d'ells diu "no ho tinc clar". expliquen les batalletes sentimentals d'algú que no hi és i en general riuen. fa calor, però avui no hi ha mosquits, sembla.

vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar

2011-08-12T15:49:00.000+02:00

les cortines blanques es mouen i les agulles d'estendre també. sembla que faci molt temps de totes les coses i després no tant, ja ho sabem. és fàcil acostumar-se a les coses bones, a les distàncies curtes, als plans bonics. nosé. també pensava en altres agostos i cassets al cotxe i fer maletes tota l'estona i creure que en l'estiu com a religió, pràcticament. totes les expectatives abocades en vespres a la fresca, a veure si l'orquestra de torn toca no sé quina cançó, a veure si treus a ballar noséqui, a veure si el vespre es capgira i de cop és matinada i fa el fred aquell estrany que ens porta a parlar de les coses que, un dia o altre, hauríem de fer. en general, sempre em falta un quart d'hora. per arribar puntual, per enviar e-mails, per llevar-me, per anar a dormir. sort de la cafeïna.

y ahora qué se supone que hemos de hacer

2011-07-22T14:32:00.000+02:00

parlarem del juliol del 2011 com aquell de tònica de dies grisos, jaqueta a les dotze del migdia i dormir amb la finestra tancada. parlarem de tempestes de matinada, com les d'agost avisen que s'acaba l'estiu, i que arriben abans d'hora. parlararem d'aquells cels que s'assemblaven als de setembre i de vestits d'esquena a l'aire ben penjats a l'armari. d'homes del temps que rebien els dards de tot un món que volia l'estiu promès i l'aigua del mar més freda del que pensàvem. amb els anys, exagerarem i direm que el juliol del 2011 un dia ens vam posar bufanda, fins i tot. i que la gent dormia amb nòrdic. nosé. el juliol del 2011 em vaig comprar un barret de palla que em vaig posar molt poc i no vaig poder aprofitar els últims esmorzars al jardí de casa. parlaré del juliol del 2011 com el més estrany en molt de temps. diré quins grups escoltava, que ja no portava serrell i que me'n vaig anar a viure a un pis bonic amb una galeria per on entrava tot el sol del món que, al juliol potser no, però ja sortirà.

do yo remember when we used to sing

2011-07-15T20:33:00.001+02:00

diria que em sones d'alguna cosa, anava a dir-te. però potser millor callo a temps i descarto frases tontes. segurament no ens coneixem de res, i simplement em fas pensar en algú altre, desterrat des de fa temps, i ara no sé com m'has fet pensar en coses bones. no sé què és, la camisa que portes, potser les bambes, el posat. o la mirada aquesta, distant, de tot això no va amb mi, però aquí estàs, saps? aquí estem, és la vida. val que no sempre triem, però hi ha cops que sí. que amb l'atzar no n'hi ha prou, tots ho sabem. alguns cops hi ha una paraula encertada, una mirada a temps o saber què fer-ne, dels dubtes eterns. ens passarem els anys fent màsters en gestionar emocions i no n'aprendrem mai. d'equivocar-nos, de dir què et pensaves, d'endevinar-nos de lluny. podria dir-te que em sones d'alguna cosa, abans que les alarmes es disparin i aparegui el típic amic teu racional a avisar-te que es fa tard. podríem ser feliços, si no existissin totes les altres coses que condicionen endemàs.

que surt el sol i no vull dormir

2011-07-12T16:41:00.001+02:00

m'instal·laria em mode indefinit en un juliol permanent. en vespres d'aquests que mai s'acaben, d'excuses per fer mil coses i anar a no sé on, que hi fan no sé què, que hi haurà no sé qui. vols dir? va, sí. va, sí com a resposta immediata, que no hi tenim res a perdre, no? en matins de sol i cafè només per plaer. llegir el diari al ritme que vols, triar avui croissant, avui entrepà, la llet freda, sisplau. un cambrer del càmping extralent que fa perdre paciències, fins que recordes que la pressa d'ara és només per anar a la piscina, triar platja, llegir llibres, parlar de coses poc importants, banyar-se un moment i voler estiu tot l'any. aniria tot el dia amb vestits, el barret de palla i potser una jaqueta, per quan les nits s'allarguen i apareix el fred humit dels festivals. viure concerts, amb músics entregats, algunes sorpreses i també decepcions. quedar-nos afònics, però continuar cantant. o brindant. jo sempre com sempre, sí. però ja és això, a aquesta època. gent que arriba per quedar-se, finals accelerats, parèntesis eternament oberts i tot aquest anarivenir constant que en el fons ens manté vius. apostarem per divertir-nos, per la bona educació i per dir ei, les coses poden ser fàcils, de tant en tant. síndria, crema solar i sopar a l'aire lliure. entremig, la supremacia de les coses petites que, un dia o altre, acabaran vencent.

condicions prioritàries

2011-06-29T15:28:00.000+02:00

estic morena de caminar per barcelona aquests matins amunt i avall mirant quaranta mil pisos per trobar El Pis. val, quaranta mil no, però potser ja n'hem vist més de vint. alguns estan bé, alguns són fatal i alguns ja formen part de la llista hipotètica. llàstima que de vegades ens fixem en coses banals. les rajoles de terra hidràulic, els balcons, nosé. a enric granados (sisi), n'hi havia un que entrava al pressuspost i era preciós. però clar, un cinquè sense ascensor és objectivament poc pràctic. ens l'ha ensenyat un noi que s'ha encès un cigarro al menjador i ha llençat la cendra al terra mentre deia que fa molt temps que diuen que volen posar ascensor. d'acord, doncs adéu. no serà enric granados, però al final ho trobarem i tots voldreu venir. tinc el cap més en l'enllà que en l'ara concret, però ja és això, aquesta calor que ondula els cabells. mentrestant, plans, projectes, cerveses. noséqui m'ha dit que tal i l'altre que noséquè. blablabla i tot plegat. un munt de coses per fer, dir, veure, escriure-ho tot i aquest ritme estiuenc que fa que sembli que el món no s'hagi d'acabar mai. com sempre, els dies duren massa poc i després tenim son.

viva el multipistas

2011-06-24T16:18:00.000+02:00

admiro la lentitud dels dies de festa. he anat a comprar el diari casi a la una i el carrer estava desert. a la plaça hi havia més gent, però no sé on devien ser tots els veïns que ahir a la nit van tirar uns quaranta mil petards, així a ull. he rentat plates, espàtules i totes les copes del sopar mentre escoltava sencer el set tota la vida, sense saltar-me cap cançó. que bo que és. no el tenia en disc i l'altre dia vaig decidir comprar-lo. el venedor em va preguntar si set tota la vida era el nom del grup. home, lleig. ara, res, he posat vestits a la bossa i bec nescafè fred. i d'aquí a mitja hora, anem cap a l'ap-7, ara que ja no hi ha retencions i que el sol ha sortit per quedar-se.

ja ens veurem

2011-06-17T16:48:00.001+02:00

el tomàquet rellisca i la ceba fa picar els ulls, però les amanides d'estiu enganxen. he passat directament del nòrdic al llençol i prou, sí, extremisme. fa nits que deixo la finestra oberta i a quarts de set, m'aixeco a baixar la persiana. al matí encara tinc fred. som al juny, comença a fer calor i els adolescents tiren petards. cicles vitals i aquestes coses. estiu no vol dir ben bé vacances però sí bon humor i mitjos somriures. fer punts i a part i obrir uns quants parèntesis, per si de cas. de moment, s'han acabat les trucades de matinada i la gent que fa veure que juga a un carpe diem mal entès per després sentenciar tonteries que, què vols que et digui, vistes de lluny, fan riure. i a sobre segur que ni coneixes los planetas i els seus dards ben llençats. de fet millor. aquest migdia, he pres el sol deu minuts i picava massa. sort que l'after sun ens calma i remet a l'estiu i a totes les coses bones que ens haurien de passar. si pot ser, escapant-nos de tant en tant a prop del mar.

compra post-it's

2011-06-14T10:10:00.010+02:00

Vam deixar enrere Wisconsin i el fracàs, vam oblidar tota preocupació sobre el futur. Quan ens preguntaven què fèiem, dèiem que jo estava treballant en el meu proper llibre. El meu proper llibre. Quina frase més afalagadora per a l'ego. Feia que el futur no fos insegur i temible, sinó possible, i fins i tot, després d'una demora necessària, assegurat.

Wallace Stegner, En lloc segur.

a certa circumstància i perfil

2011-06-10T20:33:00.001+02:00

tinc tres dies de festa i farem carretera i manta. anem al mateix poble on fa potser deu anys coneixíem nois que ens semblaven interessants que estudiaven industrials, per exemple. i explicaven que havien anat al fib i emocionava més per la suposada èpica d'un festival que les paraules gratuïtes que aleshores semblaven veritat. que val, tenia gràcia explicant les coses però després blablabla. i res, al final res, què va. l'últim cop que vaig anar per terres aragoneses, era l'hivern de quart de carrera, parlàvem de gent que ara ens sembla absurda i divagàvem dels temes de sempre, ambicions vàries i pors concretes, amor, desig i altres dubtes eterns. sonava antònia font i ningú tenia facebook, així com a detalls. a la maleta d'aquest cop hi predominaran sudaderes, ingredients per fer pastissos i vi blanc.

lentament és millor

2011-06-07T23:18:00.001+02:00

diu la irene que quan plou tant i seguit al final ho acceptes i suposo que té la raó. al vestíbul de la piscina hi havia pares preocupats pel tros que havien de caminar fins al cotxe i alguns que feien bromes fàcils. un nen ha dit mira, és valent senyalant un noi que ha passat del cel i s'ha posat a córrer fins no sé on. algú trucava i deia al final no em va bé, i potser només era una excusa, no sé. a mi m'han salvat les botes d'aigua, un impermeable blau i el paraigües transparent. mentre el parabrisa ballava amunt i avall, he pensat que un vespre així és el context perfecte per la primera escena de moltes pel·lícules, o la del final. m'ha vingut al cap un capítol clau de porca misèria amb la pluja de protagonista, accelerant històries, exagerant maldecaps, desencadenant tensions. o una nit de festes de gràcia, l'any passat, corrent fins al restaurant on arribaves tard, i respondre obvietats al cantant d'un grup bonic que, de prop, perdia interès. la gent deia encara plou i canviava plans. i després ens va ser igual. de fet, quan plou tant ho acceptes i dius, ah, era això, la pluja? doncs no és tan greu. clar que des de la finestra i triant banda sonora, tot adopta una altra dimensió. com de calma estranya. de dir, d'acord, aturem els rellotges, silenciem el mòbil i, si vols, podries explicar-me la teva vida, saltant-te alguns detalls.

ballam aquesta melodia moderna

2011-06-03T21:00:00.000+02:00

de gran vull escriure columnes als diaris i aprendre a llevar-me d'hora, tots els matins. vull sortir a córrer cada dia i fer suc de taronja per esmorzar. calcular el temps per exprimir taronges, tallar fuet, torrar el pa, remenar el cafè. vull fer-me cues altes perfectes per estar per casa i tenir veïns de replà que facin mudances cada sis mesos i que diguin "ei, hola, sóc nou per aquí". de gran vull saber dir la frase adequada a cada moment, vull convidar jo als cafès i no mossegar-me les ungles. vull recordar dates històriques, saber-me totes les capitals del món i no deixar-me les claus, la jaqueta, el mòbil i etcèteres a tot arreu. de gran, vull ser la segona veu del grup que fa deu anys que diem que muntarem, vull sabates boniques i barates, ser puntual i cuinar moltes coses bones. de gran vull fer sempre com si res, plorar només amb la ceba i posar ironia a tot arreu. de gran vull que faci sol als migdies, plogui a les nits i desterrar els dies grisos per quan es vulgui estar trist, de tant en tant.

menú del dia

2011-06-02T16:46:00.001+02:00

cireres per postres i preguntes a l'aire. ahir a la nit se'ns va fet tard explicant-nos les vides a les mateixes escales on fa mil anys que decidíem què volíem estudiar mentre pensàvem que les coses ens passarien d'una manera molt concreta i per rigorós ordre cronològic. després ja vam veure que no ben bé, però que millor, de fet. es tracta de prendre algunes decisions, abans que vingui algú a tirar-te per terra teories, històries i principis vitals. algunes coses canvien, però altres menys. per sort, sempre exisitiran els cambrers amables que ens fan tapes especials de fuet i formatge i cerveses a deshora. oblidar els grans temes i explicar anècdotes. després dir nosé, nosé. i ja està. riure's de quan algú diu el Destí, així amb majúscules, però de vegades mig llegir l'horòscop al diari. mentir un moment a preguntes mandroses i acabar rient, encara que sigui juny, al migdia ens cordem la jaqueta i de nit tinguem fred, almenys un moment.

l'accés 14

2011-05-31T14:18:00.005+02:00

mira, les coses van així. ara fa mig sol, abans plovia un moment i després ja ho veurem. ara som aquí, després et trucarà noséqui i desfarem plans que encara no havíem proposat. la incertesa com a instrument de mesura i, mentrestant, tota la resta. si sempre fes núvol, podria instal·lar-me del tot en l'escepticisme etern i evitar precipis. però clar, els dies de sol ens revolucionen i llavors volem moltes coses. coses normals, eh. no us penseu. l'atzar de part nostra, cafès a les terrasses, plans per l'estiu. res, el mar com a pretext, concerts a l'aire lliure, o qualsevol excusa tonta per dir holaquètal. desterrar les veritats innecessàries que no volem per res i posar-nos aftersun. quan algú digui no t'entenc contestar amb cançons que ho expliquen tot molt millor que nosaltres i apagar despertadors. i el sentit de l'humor sempre a punt, això sempre i malgrat tot. que total, després vénen els dies grisos, que obliguen a rescatar jaquetes del fons del bolso, maleïr nostàlgies i dir, va, prou.

a nou coma cinc mil peus d'altitud

2011-05-24T19:59:00.000+02:00

sempre hi haurà un volcà a punt per fer ballar el control de les coses. per demostrar que els plànnings perfectes també poden esquerdar-se i que les coses van així, a gran escala i en menor mesura. allò de les casualitats barcelonines i les cantonades de l'eixample. una copa de més o de menys, que condiciona el quart hora de marge de què depèn coincidir amb ix, i grega o zeta. o l'aparició d'un personatge secundari que en principi no havia d'intervenir gaire i que de cop i volta et desmunta els esquemes. els girs a totes les trames vitals, els cops d'atzar que de vegades defensem i les decisions d'última hora. dir ei, sí que vinc o dir avui no em quedo. totes les coses que ens podrien passar i totes les que no existiran mai però que de vegades formen part del t'imagines. després de tot, entre l'impuls i la raó, sempre hi haurà els fenomens meteorològics, les trucades de feina i els contestadors automàtics.

viure en trending topic

2011-05-20T19:40:00.001+02:00

resumir punts de vista en cent quaranta caràcters és perillós quan les opinions es converteixen en sentències. anava a dir que compadeixo els tertulians que han de tenir claríssim què pensen de totes les coses que passen, però, de fet, ara qui més qui menys també diu la seva amb una valoració absoluta sobre tot. aquests dies es llegeixen moltes coses i se'n veuen moltes més. hi ha mil matisos i podríem parlar-ne mil hores, però, sigui com sigui, que la gent es mogui i digui prou està molt bé. que La Gent, dit així en general, passi de ser ningúesqueixa a aquíesmoualgunacosa. ahir a la nit, en un bar qualsevol, es parlava més del compte de política i economia i canvis i realisme i utopies. veníem de sentir les grans cançons del pau vallvé i les seves bromes àcides, i la c. ens parlava de plaça catalunya i de tot plegat. després vam discutir sobre problemes i solucions, punts de vista i mecanismes. decepcions, utopies i també canvis de coses possibles. a les taules del costat, també, vaig enganxar algú deia qui et penses que mana, què hauríem de fer, tal partit noséquè, tal altra tal cosa. uns jugaven a escacs. no sabria ser capaç de repartir conclusions en un tweet. però crec que per sort. mentrestant, podríem continuar escoltant arcadi oliveres i llegint els articles lúcids de toni soler.

admet que tu també

2011-05-18T14:37:00.001+02:00

el do 3 del piano està desafinadíssim des de fa molt. però l'afinador ja no ve mai perquè toques massa de tant en tant. recordes els anys en què era obligat fer una hora cada dia i més tard l'època aquella en què deiem que havíem de muntar un grup i al final res. sempre repartíem papers i ens faltava la bateria, el baix, qui cantarà? algú que sí que en tenia un va dir-te un dia que li era igual si li trencaven el cor deu vegades o si no s'arriscava amb segons quina història, perquè sempre podia fer-ne cançons. vas pensar que pf, però li vas riure la gràcia. després som els altres, que venim a recollir amors escapçats i fugides cap endavant, els convertim en himnes generacionals i acabem repetint mil vegades versos que descriuen misèries, eufòries i intencions.

y si luego resulta que hay dudas

2011-05-13T20:15:00.003+02:00

m'han dit que no puc nedar braça, però sempre començo així. res, quatre piscines. total, el tabac és dolent i la gent fuma igual, no? després ja em passo al crol que obliga a pensar menys i a tirar milles. ara ja han obert el solàrium i hi ha més gent en plan operació biquini, però al migdia encara hi ha espai als carrils. clar que la millor hora és més tard, a quarts de nou del vespre, amb la llum aquesta dels vespres de maig. de plegar a les nou i dir per favor, és de dia i aquest cel convida. per exemple a una cervesa llarga, d'encadenar paraules i intencions i totes les coses que podríem fer. algunes no, clar, que ja sabem que n'hi ha que no s'expliquen i que fan de satèl·lits invisibles que et persegueixen les nits en què costa adormir-se. els matins són diferents, he après a esmorzar al sol sempre que puc i a intentar ser persona abans de fer el primer cafè, sigui l'hora que sigui. de vegades me'n surto. normalment poc.

a quina hora et lleves

2011-05-10T15:52:00.000+02:00

les hores passen d'una manera curiosa quan et diuen que t'has d'esperar entre cinc minuts i un llarg etcètera que al final són cinc hores. vaig anar d'acompanyant a l'hospital i de seguida ens van dir que no passava res, però s'havien de fer proves i esperar que algú les mirés a l'hora que tothom dorm. no duia llibre i he passejat per passadissos. a quarts de quatre ja no quedava ningú a la sala d'espera. he fet un cafè dolent de vuitanta-cinc cèntims en got de cartró mentre al canal 24 horas l'aznar deia tonteries. a les parets, cartells en contra de les retallades, alguns enginyosos, d'altres fets amb word art. m'he fet amiga de les dones de recepció i m'han deixat carregar el mòbil a l'ordinador. m'han dit que no sabien si podien fer-ho, però eren amables i ens hem caigut bé. a fora, el món estava en calma. no feia vent i la rotonda gegant estava estranya, de tan buida. feia un punt de fred agradable, de voler més botons a la jaqueta, humitat als seients de les motos i una mena de silenci estrany. el trànsit ha començat a les cinc i a quarts de sis ja he comptat tres persones corrent pel parc. a l'hotel, en canvi, només hi havia llum en una habitació. no sé si era algú que anava a dormir o es llevava. o potser no ha pogut dormir en tota la nit i des de la finestra espia el món amb calma, abans que diguin bon dia i benvinguts al món. i tot torni a començar, encara que el cel de les set sigui gris i els camions t'adelantin per la ronda.

siempre voy al amador por si apareces

2011-05-06T20:54:00.004+02:00

suposo que això del bon temps ja va en sèrio. val que demà plourà a la mateixa hora que cada any el primer dissabte de maig, però acabo de veure el primer mosquit tigre de la temporada. l'he volgut matar però se m'ha escapat i jo què sé, potser d'aquí cinc minuts tinc deu picades d'aquelles lletges que es fan grans. d'aquí a tres hores em posaré una samarreta vermella talla S de noi i repetirem tradicions, a base de vi barat del sindicat. el mateix ritual que fa de mapa temporal que diu: ei, ets aquí. que treballes a un lloc o altre, els plans vitals varien i els motors emocionals mai no són ben bé els mateixos. cançons noves, històries per començar, temps per perdre. però llavors aquest paisatge quiet, el mateix cap de setmana, els mateixos actes i la mateixa gent. que tots canviem i volem moltes coses, però també en sabem, del riure fàcil i fer com si res. brindar una estona, dir holaquètals. després ja ho veurem.

avisa'm, abans no marxis

2011-05-02T16:40:00.003+02:00

merda, i si s'acaba el món, què. que no ho teníem previst i encara tenim mil coses per fer. i llavors clar. nosé, què faríem? potser fer tweets apocalítptics, donar les gràcies als nostres pares, dormir menys, que total. tindríem por i no sabríem si dir-ho. o com dir-nos les coses mai dites. les coses que volia explicar-te, pensava l'altre dia, però no m'atrevia perquè potser tu no. els plans pendents, allò d'un dia li diré alguna cosa, que no hi perdrem res. però al final callem, que aquí ningú vol perdre estabilitat i per això ens abanderem a l'anar fent. clar que si el món s'acaba, arribaran les presses. escrivim tots els mails pendents, arreglem comptes i desordenem consciències. que potser no, només són finals de capítol amb morts tirats al mar i celebracions incòmodes, però tot és estrany. jo què sé, i si s'acaba el món, què. llavors no s'hi valdrà dir demà ens pertany, la por accelerarà els desitjos i sortiran les paraules que abans frenava una por diferent. potser hi haurà abraçades i direm molta sort, per dir alguna cosa.

on mires el partit

2011-04-27T13:37:00.005+02:00

perdó, però no recordo el gol del koeman. en canvi, sí que sóc conscients de les lligues del dream team celebrades al balcó de les corts. el penalt fallat del depor i els ais al menjador de casa. després l'uf i visques i emoció. des d'aleshores, moltes coses. no sóc fan extrema i durant un temps m'enfadava que el món s'aturés quan hi havia partit. al final ho acceptes. i els mires. no tinc memòria infinita de recordar mil detalls i victòries i estadístiques, a part d'alguns partits lligats a moments concrets que ara, de lluny, fan baixada. així a l'atzar, em ve al cap la nit que no sabíem tornar de canaletes o el vespre que vma confondre l'alves amb un excompany de classe a l'ateneu de sant just. i el guardiola, clar. me'l vaig trobar veient aladín al cine quan tenia sis anys i no li vaig dir res. als onze, em vaig enfadar perquè no em va arribar el torn de preguntes a una roda de premsa per nens al saló de la infància. però li vaig perdonar ràpid. dijous al concert de manel, em va saber greu el fanatisme extrem del públic quan va entrar, mirant de ser discret. la gent feia tweets i fotos de mala qualitat. ahir va fer callar mentides justificant veritats. d'aquí uns anys explicarem on érem el dia que guardiola explicava les coses pel seu nom. citarem campanars, dignitat i bona educació.

va com va

2011-04-22T20:58:00.000+02:00

mai sabràs quina és l'última vegada. l'últim petó, l'últim cafè, l'últim sisi, ja et trucaré, els podríem en suspensió que no són ben bé mentida però tampoc no s'han d'agafar mai al peu de la lletra, què va. quin serà el cop definitiu que has de recórrer al ¿por qué me llamas a estas horas? i et limitaràs a deixar sonar el telèfon fins que els punt suspensius es converteixin en un punt i a part. però tranquils. que sempre arriba el moment de lucidesa en què ens en riem de tanta tonteria i tanta incertesa i aprenem a dir va, prou, si jo només volia riure una estona, ballar unes quantes melodies, dormir tranquil·la. que l'endemà de l'endemà la vida fos normal. justament l'altre dia tornaves a mirar d'aquella manera que abans marejava i vaig somriure un moment, mentre parlàvem de coses normals que, de fet, ens són igual. em van venir el cap ampolles de vi blanc, excuses d'última hora i billie holiday, fins i tot. el disc aquell de no sé quin cantant estranger que casi et fa plorar i no ho diràs mai. ni jo. no ho direm mai. i ens continuaran passant coses i mai no sabrem ben bé de què anava, tot plegat. que un dia ens direm adéu per la finestra i el més trist de tot és que ens serà igual.

que estrany si un dia et van fer mal

2011-04-19T02:07:00.003+02:00

podria quedar-me tota la tarda en aquest cantó de la terrassa on hi toca el sol, i que anessin passant totes les coses. parar un moment i dir, sí, tenim coses per dir, encara. repetir de maduixes, brindar amb cava i endevinar cançons. l'altre dia vam decidir que els vint-i-cinc no fan por sota banderoles dels anys cinquanta i hits del segle XXI. algú va dir que demani un desig, però res, vaig bufar amb força les espelmes altes i estretes que es movien perquè feia vent. algú va deixar-se un paquet de camel que no ha reclamat i l'endemà vaig escombrar totes les coses que havien quedat. ens sobrava alegria, ganes de fer coses i plans de futur. ningú parlava de coses tristes ni avorrides ni hi havia trobadors ni res. sembla mentida, però l'araiaquí de vegades funciona i no només dura un moment. no sé, hi ha coses que no són fàcils d'explicar, com ara perquè el amanecer de los fresones encara ara (perdó, però) m'agrada tant.

no tot era físic ni mental

2011-04-14T14:06:00.001+02:00

si fóssim un país normal avui seria festiu, demà pont i aquesta tarda carreteres col·lapsades direcció costa brava. però no va així, encara. avui el meu avi faria noranta-cinc anys i sempre penso que no vaig ser a temps a demanar-li què pensava el dia que saludava els quinze anys i arribava la república. potser d'aquí a uns quants ho explico jo als hipotètics néts que hauran d'escoltar hits d'antònia font que només sonaran a les revetlles de poble que es fan a quarts de deu del vespre perquè els avis van a dormir d'hora, en teoria. diuen que estic obsessionada amb les edats i potser és veritat però, a tres dies de tenir-ne vint-i-cinc, sembla que els vents bufen de cara. demà brindarem amb cava, repetirem melodies i estrenarem sopars a l'aire lliure. i la resta, ja ho veurem. primavera i trinaranjus, etcètera, etcètera.

benvingut abril

2011-04-01T00:35:00.000+02:00

aquest migdia he conduït amb la finestra oberta per l'autovia fins que m'he cansat del soroll. i dels camions que avancen perillosament. però el sol era autèntic, d'aquell d'holasóclaprimavera, quètal. doncs molt bé, respondríem, esperant-te. tinc tos lletja, els ulls em piquen des de fa tres dies i prenc frenadol. als matins tinc sempre son, sigui l'hora que sigui. al vespre m'he cordat la caçadora fins a dalt de tot, però a la terrassa se sentien moltes veus i clincs de copes. alguns reien. no sé de què devien parlar. potser de llops.

distància relativa

2011-03-28T13:23:00.001+02:00

havia oblidat que a madrid els tallats són tan carregats de cafè. vaig tirar-m'hi mig sobre de sucre, ahir, metre a fora plovia i el cel es tenyia d'un color estrany. després vam celebrar el canvi d'hora des d'un terrat d'on se sentia molt soroll de cotxes però s'hi respirava una mena de calma agradable. mig de diumenge, suposo. dos quarts de nou i encara de dia. al tren, he mirat una comèdia romàntica bastant dolenta ambientada a roma. he llegit el diari d'ahir i ara tinc una son que no em trauré de sobre fins demà. estan bé, els caps de setmana, així en general.

ni sospiteu que gent com jo

2011-03-18T14:48:00.000+01:00

no és culpa meva, si les nits ens fan petits i tenim més por i sembla que el món s'hagi d'acabar més ràpid i llavors necessitem més paraules, més hores, més opcions, més tonteries per recordar-nos qui som o què volem ser, que tampoc no és tan greu, i ja ho saps. però aquesta hora els e-mails invisibles, per exemple, poden transformar-se en tragèdia inútil. per sort, però, existeixen els matins de sol que et posen a lloc, que avisen de primaveres inestables en què ens passaran coses bones i algunes no tant, ja ho sabem. però tot serà més fàcil perquè el bon temps tot ho capgira. i per sort, també existeixen cançons que canten veritats i relativitzen teories i dius, veus, a tots ens passa. això no ho arregla tot però almenys per uns moments, no saps com, ni per quin estrany mecanisme, et tranquil·litza. aviat vindran dies d'aquells que no se sap mai però que conviden al bon humor i a oblidar les mitges veritats que a l'hivern són recorrents però que quan fa sol dius em sap greu, però no les vull per res, aquestes mentides avorrides que en el fons ningú es creu.

potser tu mai

2011-03-14T00:12:00.001+01:00

la cosa va de parlar poc però endevinar-se abans d'hora i saber de què va una mirada o altra i, sobretot, decidir què en vols fer. que estarien bé les nits amanida formatge de cabra vi blanc potser postres i brindar amb cava, al final. però jo què sé. pots col·leccionar postals de quan dèiem tot el que no pensàvem o riure't de les partides a mitges que mai no guanya ningú però que estan bé, si salves les distàncies a temps. la prioritat conitnua sent sempre no avorrir-nos i que se'ns escapi el riure, de tant en tant. trucades a deshores i plans desfets perquè m'havia equivocat a l'hora del desig. ah, molt bé. l'altre dia mirava una pel·lícula i vaig pensar en tu però no t'ho diré. res important, una frase ben dita i ja està. ahir vam celebrar la mostassa de la pizza mentre parlàvem de trencar-se per la meitat i de gent que fa mandra. de tenir temps i pors i il·lusions i tot junt. de no saber el què i també de coses normals: plans per l'estiu i llistes de noms en estovalles de paper que algú devia estripar més tard. parlar en futur sempre se'ns ha donat bé. o en condicional, de fet.

era fàcil preveure

2011-03-12T16:23:00.000+01:00

sempre que plou la mateixa sensació. aquest sentiment col·lectiu de uf, i ara? neix el món dintre de l'ull, aquest cony de temps i altres tòpics adequats. buscar la banda sonora que s'adigui a aquesta pluja fina i persistent que no es cansa i que, en format dissabte, remet a una calma estranya mal posada. com de diumenge. escric tot això des del sofà, amb la manta que em tapa els peus i amb un capítol del final de la tercera temporada de six feet under que no se'm carrega bé perquè tothom deu voler mirar sèries, ara. tornaré a mirar per la finestra i continuarà plovent i tornarem a dir, imagina't viure així, amb aquest gris trist com a paisatge habitual. jo què sé, potser aprendríem estar tristos o ens convertiríem immunes al temps o tindríem un nòvio meteoròleg que ens faria apreciar la pluja eterna.

dimecres de cendra

2011-03-10T00:38:00.000+01:00

dissabte vaig dinar mentre llegia el diari en un bar bonic i a la taula del costat dues dones es posaven al dia de la setmana. devien tenir-ne trenta-llargs no eren gaire boniques, ni gaire simpàtiques i van menjar un trist plat de verdura, porque esta semana me he pasado mucho. jo vaig demanar uns raviolis amb formatge i ragú i, per postres, un gelat de llimona, cruixent i xocolata calenta. mentrestant, una d'elles comentava yo he tenido de todo, marido, novios y también he sido soltera, ahora que venga lo que dios quiera. me da igual. s'animaven mútuament mentre es menjaven la verdura a poc a poc i es col·locaven bé els jerseis anticuats i avorrits. a mi em va atendre un cambrer simpàtic que somreia molt, però em vaig oblidar de deixar propina. quan vaig sortir feia sol d'aquell pre-primaveral que convida a pensar en el principi de la millor meitat de l'any, sento l'olor de la nit i la facilitat d'unes braves, una canya i bona conversa per quan tens un dia tonto. l'altre dia ens rèiem de les casualitats de merda i d'aquí a un mes direm ai, de què parlàvem en aquell sopar. també podríem fer trampes o ser princeses o dir res de tot això va amb mi però llavors clar. ens perdríem la meitat de les coses. i seria una llàstima, la veritat.

que demani un desig

2011-02-24T14:49:00.000+01:00

se suposa que arriba un dia en què ho enténs tot. que s'imposa el patró d'una lògica que costa d'aplicar a les coses que ens passen, així en general. se suposa que acceptes disculpes, desaparicions, petons robats i fins i tot les mentides que a tu també se't van escapar. que t'oblides d'on venia aquell llibre avorrit que mai no has pogut acabar i que rius en veu alta quan algú et parla de jerseis de màniga llarga que dèiem que ens agradaven tant. no ho sé, de vegades posem nom a les coses abans que siguin res i, així, pot passar que un dia fas un brownie i des d'aleshores es converteix en l'especialitat més fàcil de fer del món que mai no falta en cap àpat oficial. sempre hi poso poques nous, perquè costen de trencar. potser hauria de buscar receptes noves i dir "ei, ara també sé fer això". i llavors que algú ho tasti i digui doncs no tant.

en parte agua y en parte sal

2011-02-18T01:05:00.000+01:00

ha tornat el mal d'esquena i la pluja es torna eterna i no se'n va. el nou disc de nacho vegas s'ha convertit en la banda sonora perfecta d'aquests cels grisos que no volem per res. ja no em fan mal les cervicals, ara és més cap al mig. vigila, que si em toques, potser em trenco. que a sobre és febrer, fa fred i els dubtes es mutipliquen per tres. d'aquí un mes ja haurem escoltat el disc de manel i direm m'agrada la tres, a mi la set, a mi no ho sé. el barça passarà a quarts de final i tothom dirà uf, pensàvem. el febrer no m'ha agradat mai. o potser era l'hivern, així en general.

preparem-nos pel bon temps

2011-02-13T14:17:00.000+01:00

han obert un bar nou de parets granates i trompetes a les parets. marcs sense res a dintre i pissara al lavabo per escriure a les parets. la gent és més o menys de sempre i les preguntes també. què tal, què fas, com va tot. doncs mira, això o allò altre. que ara som aquí parlant com si res i hem oblidat quan el món canviava si obries la porta i ens trobàvem de cara. ara ja no. mossega't el llavi i acaba les nits abans que s'esgotin soles. un glop de cervesa, el sol dels migdies de febrer i els carrers del born, o la taula d'un japonès, per teoritzar sobre les diferències i semblances d'amor i sexe, desig i el Temps. estima'm un moment, demà no, el mes que ve ja ho veurem i a la llarga jo què sé. jo què sabia i totes les cançons que un dia vam pensar que acabaríem aparcant.

com un lluç

2011-02-11T13:44:00.000+01:00

quan no tenim temps, volem totes les hores del món per fer-ho tot. i quan tenim temps, apareix la por, de cop. és el típic tema de conversa que acaba sortint fent el menú de sempre al bar on el cambrer ens coneix però és discret i no explicarà els trossos de conversa que sent a cada taula. la gràcia és aprendre a combinar les empanades amb les amanides i les postres i el tallat descafeïnat de les nits d'entresetmana. anar-se'n o quedar-se no és ben bé el dilema, però podria ser la manera de contestar preguntes trampa. després res, és divendres i la gent respira fons. podríem esperar que l'atzar ens canviés la vida o podries agafar el telèfon i trucar-me, demà passat.

doble fila

2011-02-04T14:31:00.002+01:00

la gent canvia i no passa res. hi ha gent que diu que això no passa mai però hi ha gent que aporta proves. però és igual, que de tot no se'n poden fer teories. estàs igual mai no sabem si és bo o dolent i les fotos de carnet sempre seran horribles en general. l'altre dia vaig anar a buscar el títol de la uni i vaig fer un cafè al bar. va ser estrany i no ho vaig enyorar gaire. era barat, això sí. aquesta setmana he dormit vuit hores casi cada dia i el mal d'esquena fa temps que no em persegueix. ahir vam sopar amb estovalles de quadres i només teníem una taula al costat. després vam fer infusions en un bar poc acollidor perquè vam confondre rosselló amb provença i no vam trobar el bar bonic on l'any passat fèiem vermuts amb gourmet. no he après a orientar-me i sempre aparquem lluny dels llocs, però barcelona és petita, malgrat tot.

m'he distret un moment

2011-01-31T00:26:00.000+01:00

trobem algun tema interessant per discutir-nos? va, sí. la infusió crema i els diumenges al vespre la son desapareix. algú va dir que aquí sembla que sempre s'hi visqui en calma i suposo que en realitat la resposta és que s'hi escriu buscant això. aquest migdia, he sortit al balcó fred d'un carrer del tot buit que feia pujada i he volgut quedar-m'hi sis dies seguits. després ja no. després vull ciutat, presses, vespres ocupats o lliures per fer plans i mirar pel·lícules. podríem triar-ne una, que no ens agradés i tenir excusa per decidir quina és la millor manera d'aprofitar els diumenges. dir "potser hauríem de" i no acabar mai les frases, per si de cas. això sempre, clar.

possibilitat de glaçades

2011-01-21T21:05:00.000+01:00

he dormit amb el mòbil amb el volum alt per la remota possibilitat que nevés i haguéssim de córrer a un aeroport hipotèticament col·lapsat. però al final res de neu i fred moderat. al migdia, he trobat lliure el carril de la piscina on hi toca el sol i, a més, havien tret el fil musical d'europafm i cançons pesades. visca. avui quan plegui no tinc cotxe per tornar a casa i potser em congelo en els vint-i-cinc minuts de trajecte. depèn del vent, que ahir a la nit feia caminar ràpid ràpid i cordar bé l'abric negre de cop i volta necessari. no sé, potser si arriba l'hivern de debò, demà canviaré de plans i em tancaré a casa tot el dia a reinventar històries des de la finestra, tornar a tocar el piano, aprendre a fer bé el risotto, o posar la música ben alta si descobreixo un grup que em convenci, encara que no sigui el grup de la meva vida, que val, així en superlatiu, és complicat de trobar.

ordre del dia

2011-01-18T22:38:00.001+01:00

gener és la planta més alta de l'edifici, mirar avall i dir hola en veu alta, a veure si hi ha eco. mesurar el fred i dir brrr, l'hivern. és com la part saltable. allò de volem estalviar-nos els endemàs que en el fons són necessaris perquè tot continuï girant. que potser voldríem convertir la tensió de les coses que no s'expliquen en un the end que no hagi de tenir seguiment obligatori perquè algú confón les coses i jopensavaquetupensaves i altres malentesos innecessaris. passar de la broma interna i el somriure mental al pacte tàcit d'holaquètal-sompersonesadultes. sense duels entre el dubte i l'impuls que fa trontollar els principis més ferms de l'escepticisme abanderat. ens ho saltaríem tot per passar de L'endemà directament a al cap d'uns dies, uns mesos, un temps, però clar, pel camí perdríem ampolles de vi, converses absurdes, e-mails reescrits i altres mecanismes tan inútils com necessaris. compte, que ve el fred polar. prepareu jerseis gruixuts i caçons tristes.

totes les coses que hauríem d'haver resolt

2011-01-16T14:33:00.002+01:00

ahir vaig descobrir vint-i-tres minuts de vídeo de quan vam anar a lisboa que no sabia que existissin. fa uns quants anys però no tants. surten tramvies, trens, gent i l'habitació de l'hotel on parlàvem de gent que semblava interessant i al final psè. recordo que vam arribar en diumenge i que tot estava tancat. plovia molt i vam caminar més de mitja hora buscant una farmàcia de guàrdia i intentant parlar en portuguès amb un metge jove que no sé si era guapo o què. també em van venir al cap dinars després de classe fent llistes de ciutats. volíem créixer ràpid però ara no sabem per què.

sintonia habitual

2011-01-10T20:00:00.001+01:00

en un dels enèsims reportatges sobre la pilota d'or, ha sortit figo i la samarreta de kappa i he recordat que n'havia arribat a ser molt fan abans de la traïció i tot plegat. portava el set. ara no em sé gaire els números dels dorsals, però m'és igual. per aquest any, m'he proposat mirar alguna sèrie bona i reduir a la meitat la factura del mòbil. tot molt material, sí. que la resta no són propòsits, són desitjos i normalment no es fan públics. afegiré que tinc molt fred i l'estómac regirat. brrr.

o garantízame, que nunca me voy a morir

2011-01-09T20:50:00.000+01:00

la vida social està sobrevalorada, em deia algú l'altre dia. potser té raó, o potser és l'hivern, que ens torna les ganes de mirar sèries, acabar llibres des del sofà, amb el mòbil en silenci i tota la tarda per davant. no me'n recordo de quan vaig començar a ser fan dels diumenges en les seves múltiples versions. encara no he anat oficial de rebaixes, ahir vaig aprofitar els 10 minuts d'espera d'algú que feia tard per trobar dos jerseis bastant esplèndids, però això no compta. després vaig conduir bastant i vaig confirmar que les carreteres comarcals amb bona música s'haurien de valorar més. llàstima d'algunes corbes i de l'angle mort del retrovisor. som al gener i no me n'havia adonat. potser ja seria hora de matar el mite aquest del gener odiós, dir les coses pel seu nom i endevinar intencions, més o menys dissimulades.

disculpi, taxista, em pot orientar?

2011-01-05T20:04:00.000+01:00

els restaurants tenen nom de persona, a banda del rètol de la porta. igual que segons quines places van lligades a converses fatídiques o confessions perfectes. n'hi ha que passen de moda, d'altres tanquen i d'altres cauen pel seu propi pes el dia que sopes, dines o fas cafès d'una altra manera. sí, ens estem tornant relativistes, mig sense voler, mig supervivència. però ja fa temps que diem que no és tan fàcil trobar a faltar, què va. això sí, cada any ens creiem la màgia i voldríem que totes les mentides del món fossin així. fa un any plovia i sopàvem en format capd'anydos i en fa tres filosofàvem de matinada al mig del carrer perquè no ens feia cas qui volíem. aquest any em llevaré quan els reis encara no hauran fet la feina i demà passat a la tarda crec que m'exiliaré una nit al país de la calma on tot vagi a una velocitat exageradament lenta, siusplau.

no vol dir res

2011-01-02T19:01:00.000+01:00

he esmorzat torradetes amb nutella i un cafè tan llarg com el diari ara i els dos suplements corresponents. el primer matí de sol de l'any ha estat avui, que ahir no feia ressaca però hi havia núvols i llavors clar. divendres vam comptar desenes de vestits horribles que suposo que es posen per creure's princeses. no va ser l'orquestra de la nostra vida, però ja ho sabíem. vam brindar per unes quantes coses i vam passar dels xurros de les vuit del matí. no vam treure gaires conclusions i l'any comença amb les incerteses de sempre, però la diferència és que ara això està bé. la setmana passada vam enterrar uns quants fantasmes i les prioritats han canviat de bàndol. potser sí que em podràs fer canviar d'idea amb quatre paraules però, mentrestant, aniran passant totes les coses sense que el botó de l'stand by ens desesperi. ara les coses giren a un altre ritme i només comptarem amb els que diguin ei, què tal, sense que això impliqui mentides, precipicis, abismes. només comptaran els desitjos, els mals d'estómac i potser algunes solucions.

i el sol t'escupi raigs al front

2010-12-31T20:55:00.000+01:00

mira, tinc tantes coses per dir que no sé per on començar. a més, no vull fer tard al sopar tradicional on de sobte se'ns faran les dotze i brindarem com a ritual repetit que, què vols que et digui, a mi m'agrada. pensarem un moment en la idea de 2011 com a idea absoluta del "totéspossible" i les millors imatges del 2010 et vindran el cap en modo aleatorio. potser cançons, una frase sense importància, gent que se n'ha anat i les coses noves. jo què sé, ens passaran coses. continuarem buscant la manera de ser feliços i de vegades ho serem. perdoneu-me el pastelisme, però és cap d'any, tinc vint-i-quatre anys i aquesta nit em posaré el mateix vestit bonic que en fa dos. feliç dosmil onze, volia dir.

ya verás, ya verás, me dice

2010-12-20T15:57:00.001+01:00

m'he cremat tastant l'arròs directament de l'espàtula, per no fer curt de sal. m'han picat els ulls per la ceba només de remenar el sofregit i després he fet toc-toc-toc-toc, quatre cops, a la paella, per desenganxar els trossets de carbassó que hi quedaven. cantava elvis perkins, no l'havia sentit mai i m'ha agradat bastant. sense voler, m'he traslladat en una conversa de cuina, d'aquelles on no s'explica res de trascendent perquè tots anem per feina, però de cop i volta s'escapa un comentari fora de lloc que para màquines i convida a rescatar intencions aparcades. no és res de nou, desitjos i obvietats, que en format nadal van i vénen. tinc son i dormiré un moment, abans de continuar i voler dies de vint-i-sis hores, com sempre.

doscientos sonámbulos que silban de miedo

2010-12-17T21:53:00.000+01:00

ho sento, però tornaré a parlar del fred. de les tres cantonades de l'eixample que ahir a les dotze de la nit no s'acabaven per culpa seva. de les orelles desprotegides i les pestanyes congelades. és desagradable despertar-se a les sis, sense voler, pels peus gelats i desvetllar-se d'aquella manera que de matinada fa mandra. molt bé la sopa i altres tòpics, però compte. totes les pel·lis del món podrien començar una nit com aquesta, una trucada de merda, una frase tonta, son mal portada. que aparegui algú i ens salvi. en plan violins i pianos i menús assequibles. en plan resumir dos mesos en dos minuts, que a fora nevi i tothom pensi en qui no toca. en plan sigues princesa, per un cop, i espera't que et treguin a ballar melodies tristes que no saps si tens ganes d'escoltar. la setmana que ve és nadal i què vols que et digui, no sé amb quina escena quedar-me de la sèrie d'aquest any. potser més tard.

és tan tènue i tan lleu i s'apaga

2010-12-16T14:50:00.004+01:00

fa un fred d'aquell exagerat. de descobrir que els texans no abriguen i que les botes són l'únic calçat possible. el nas vermell i les mans en permanent estat gèlid. tots parlem del mateix i a dos quarts de cinc hi ha un cel de llum perfecta que fa pensar que potser no tot és dolent, a l'hivern. al vestidor de la piscina, les dones parlaven de les mil maneres que els lladres tenen de robar-te el moneder i entrar a casa. després, han desviat el tema i han acabat explicant el menú de nadal. he anat al sabater i, pel carrer, un home deia per telèfon pensaràs que estic malament del cap i semblava content. he alentit el pas, però ell ha abaixat el to i m'he quedat amb les ganes de saber si havia decidit comprar la volswagen westfalia de tercera mà, si volia reconèixer que s'havia enamorat o si només es tractava del compte d'estalvi a plaç fix on havia posat diners. quan he tornat del sabater, somreia amb el telèfon a l'orella, però ja callava.

un dia o altre

2010-12-14T01:42:00.000+01:00

podríem començar-nos a resumir a la segona copa de vi i deixar que la vida anés passant a un ritme que no havíem previst. sonaran cançons lletges i de tant en tant alguna melodia impacient amb lletres de veritat. entre la fragilitat i la prudència, hi ha tots els matisos de la paraula justa, la mirada més llarga del compte o inventar una excusa qualsevol per allargar el camí de tornada a casa. podríem deixar-nos estar de sentències rotundes i acceptar que hi ha coses mai no canvien. que de matinada fa fred i som més vulnerables i de dia ens sentim tan capaços. podríem dormir, a partir de mitjanit.

se sabe unas frases en latín

2010-12-10T14:45:00.001+01:00

tinc números de loteria per vendre i no sé quantes butlletes acabades en números diferents. no crec que em toqui, però t'imagines? ps. arribaré tard al sopar d'empresa i diré que sóc associal per si de cas. després no tant, ja ho sé. els migdies ja comencen a fer aquella llum rara d'es farà de nit d'hora, avui també. ja vénen, les tardes curtíssimes i els dubtes convertits en decisions de final de mes, final d'any, com vulguis. precipitem-nos i escopim secrets que no sabíem i que apareixen, sense voler, per culpa dels llums de nadal als carrers, els abrics que afavoreixen o els e-mails de postal impersonal. avisa'm si fas cafè i si podem parlar de coses normals, com de llibres els prestatges, concerts d'entrades esgotades, jefes cabrons, gent maca. només això, sisplau.

netejar els vidres i espolsar fantasmes

2010-12-08T16:52:00.000+01:00

l'aigua de la dutxa que cremi, encara que a fora de sobte ja no hi faci fred. en aquest diumenge mutiplicat per tres, he esmorzat al sol sense jaqueta i les botes fan nosa. que bé aquest parèntesi després del preavís d'hivern de fa quatre dies, després de pestanyes gelades i carrers grisos. porto tres dies dormint nou hores i em desperto cada dia amb mal de queixal que calmo triant cançons concretes mentre em vesteixo sense presses i m'entretinc a mirar el seixanta-tres des de la finestra. sí, he tingut pont i ha estat poc nostàlgic. tampoc no he après a esquiar ni he conegut l'amor de la meva vida, però he fet coses que feia temps que tenia pendents i n'he decidit altres per fer d'aquí a nadal, per exemple.

la contracrònica

2010-12-04T20:20:00.003+01:00

a l'aeroport, cada maleta arrossega un drama. aquest matí, no les he pogut comptar totes, però alguns m'han explicat la seva història, he sentit molts fragments de conversa per telèfon i també he vist com la tensió i els nervis i la incertesa de no saber si les vacances s'espatllaven del tot es carregaven el moment aquell d'aeroport en què tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
aquells moments nous de qui no vola mai i pregunta als de seguretat com es fa per anar a buscar l'avió, com demanaven ahir al matí els afortunats que encara no sabien que ho eren. tampoc no hi havia aquell moment del món s'atura mentre es fa un cafè caríssim, es repassen diaris o reserves d'hotel i s'escriuen missatges. ahir al migdia, una noia es queixava a la seva mare que la trucava tothom menys qui ella volia. la mare somreia i prou. avui, en canvi, he comptat algunes parelles, poques, que es besaven llargament com si perdre l'avió no fos tan greu. i unes quantes més de cares llargues i retrets fora de lloc. jo no t'he enganyat mai, deia una noia al seu nòvio, mentre ell treia diners del caixer automàtic de la T1 i centenars de milers de plans per aquest pont llarg i perfecte s'anaven desintegrant en un escenari de tristesa col·lectiva on només sobreviuran els que tinguin més sort o capacitat d'improvisació. aquesta nit n'hi haurà molts més que un dissabte qualsevol no dormiran on voldrien. ni on preveien.

mantenim la compostura

2010-12-01T14:53:00.003+01:00

truca'm de matinada i explica'm la teva vida. inventa't excuses que cap dels dos es creurà i oblida't que és desembre, a fora fa fred i l'any fa baixada. comença a ser l'hora aquella d'apilar anècdotes, comptar avions i riure's de les nits d'estiu en què tot es vivia amb màniga curta. apostem-nos tots els principis fonamentalistes que ens serveixen per aturar cops d'efecte però que ens traiem de sobre si apareix alguna cosa que s'escapi de la placidesa còmoda del "deixeu-me en pau" majestàtic. desembre és hivern i és fred i llums de nadal però, posats a fer, podríem demanar-li a l'atzar que aparegui i ens depari alguna cosa poc trascendent que porti dies de somriure tonto i mentides piadoses per fer baixar l'any avall.

dies (de) clàssics

2010-11-30T14:22:00.001+01:00

torna a ploure amb força i tot fa color d'hivern. avui no penso tenir pressa i triaré cançons adequades. el 8 de gener del 94 tenia set anys, vivia a barcelona i romário era el jugador que volien ser tots els nens al pati del cole. ahir a les sis de la tarda em van dir que anava al camp nou a veure el partit, per segon cop a la vida. faltava una hora per plegar i tancar un mes intensíssim i el tema general a la redacció ja era el barça. vaig posar 3-0 a la porra que he perdut però no sé com qualificar el festival de futbol i de gols. quina sort, sí. m'he llevat tard per tots els dies que no ho feia i he llegit el diari ara llargament amb cafè i brownie que els havia sobrat del sopar d'ahir. encara no he fet res de la llista del post-it que mig es desenganxa de la taula. de moment poso el temps d'excusa i després ja no ho sé.

tothom dorm

2010-11-23T01:04:00.000+01:00

al bar on he fet un cafè, també parlaven del debat. demà no veuré el cara-a-cara perquè tinc cita amb neil hannon, de fa dies. escric això des del llit, mentre m'acabo la llet amb colacao calenta de la tassa groga amb un dibuix de kakfa d'esquena, caminant per praga. se sent el soroll fort del vent, del carrer. xiula d'aquella manera que fa fred, que fa pensar que demà al matí no hi haurà ni un núvol i el cel serà color blau elèctric i novembre ens serà igual. també sonen cançons que calmen els ànims abans d'anar a dormir i tiren avall els últims glops de colacao. peus freds, llavis tallats i pocs llums encesos, a aquesta hora.

res ni ningú

2010-11-21T13:42:00.000+01:00

congelaria aquests matins, de calma i sol mandrós per quedar-m'hi els vespres freds on alguns personatges de cartró criden per sentir-se més forts i acaben instal·lats darrere una vitrina intocable des d'on es miren el món sense entendre res. fa una mica de vent i el cartell blau que veig des de la finestra es mou endavant i enrere, esgotant l'última setmana de vida. alguns arbres també, però a ells els queda més temps. a la cadira del costat, hi reposen jerseis i camises. llibres per encetar i un post-it amb quatre coses. tot el temps del món en format diumenge. divendres a la nit ens van fer una foto amb una polaroid per mitificar dijous universitaris. ens vam resumir les vides de pressa i vam brindar per totes les coses bones que ens esperen. i ahir vam descartar jerseis lletjos i, mentrestant, vam pensar en les coses que tindrà el negoci que farem, d'aquí un temps. sentit de l'humor i gent ben educada, per començar.

rellotge aturat

2010-11-15T00:07:00.000+01:00

he agafat les tisores i he estat a punt de tallar-me el serrell. al final no, quin impuls més tonto. el deixaré créixer almenys fins per nadal. de vegades m'agradaria tenir una vida del tot ordenada, la roba perfectament plegada dins l'armari, sopar verdura cada dia i el cabell llis. de vegades, no. de vegades està bé canviar de plans, no voler marxar d'algun bar perquè encadenem paraules i llavors clar. sempre hi ha un punt del novembre en què tot sembla fràgil. però és un moment. m'he llevat tard, però ja tinc son. últimament escric en diumenge i tot sona així, a manta del sofà i pel·lícula sense interrupcions. entre setmana, ja és una altra cosa.

apaga el llum quan surtis

2010-11-07T20:25:00.001+01:00

entre altres coses, aquest matí he vist com es llevava l'eixample dret i com molta gent esmorza fora de casa els diumenges. he repassat balcons i finestres de sobreàtics per on tocava el sol ben d'hora o més tard, ja en format migdia. al final no ha plogut i després de dormir una estona, a la tarda, ja s'havia fet de nit. per demà, avisen de fred, cels grisos i el despertador, que tornarà a sonar a hores intempestives. sort que les tardes de diumenge continuen passant d'aquella manera lenta que ens posa a lloc.

the night you can't remember

2010-11-06T18:17:00.001+01:00

qualsevol diria que la calma és això. la roba ben endreçada, els fanals encesos abans de les sis i cançons que algun dia sonaran en un altre context. es respiren coses noves, il·lusió d'aquella de principis, potser son, però moltes ganes. primavera al novembre, si vols. que va, que sí. que un dia em va quedar clar que les coses són i poden ser i poden trencar-se, també, però mentrestant, tota la resta. que i ens trencaran el cor quatre vegades i alguns cops serà al revés i d'altres passarem l'estona o ho mirarem de lluny. potser ens trobarem en un pas de zebra i no sabrem què dir-nos, i serà una llàstima, saps? però ja és això, suposo. enviar la postal que no toca i ballar totes les melodies del món amb algú que es cregui quatre paraules dites per dir. reciclar clixés, aparcar teories i cometre errrors.

te'n recordes de mi, preguntava

2010-10-31T16:08:00.001+01:00

diumenges d'amor-odi, de felicitat matinal en forma de nòrdic, ràdio baixeta i llum que es cola per la persiana. sudadera per comprar croissants i diari. discutir sobre l'hora de marge amb l'helena i allargar el cafè. i després l'abisme aquest de final-principi i tirar-lo coll avall mentre t'acomodes en un diumenge que per la gent és dissabte però per tu és real. i llavors la sobretaula d'ahir al migdia, el berenguer encertant els noms i preguntant el que tothom voldria, i enmig de tot, rissotto i bolets acabats de collir. la bici vella al terrat i tots els llibres d'abans dels setze en caixes de cartró o algun, de privilegiat, té lloc al prestatge. els papers són molt importants en aquesta casa, deia la lali. més que les paraules, fins i tot. explicar les coses té poc mèrit, després de tot. al vespre, vam menjar panellets casolans bons i bonics i vaig reconèixer que m'agrada saber les coses abans d'hora. ps, total. he desat tots els colors d'estiu i a l'armari hi imperen els tons foscos. amb calçat guanyem, això sí. i els abrics i jaquetes on podríem amagar-nos, quan sense saber com, t'assalti la maleïda nostàlgia d'alguns diumenges i diguis no sé què em passa. tallar-se el serrell ja no pot ser una escapatòria. se m'acudeixen mil coses per fer, per dir, per trucar o per escriure. però va. aparcarem els dubtes més primaris del món. que tinc una hora per acabar d'ordenar-me l'habitació i dir, ara sí, benvingut novembre.

que arranqui somriures a tots els que passin

2010-10-28T15:05:00.000+02:00

les orquídies ja són damunt del moble dels llibres i tot torna a començar d'una manera estranya. apuntarem dates al calendari, després ens n'oblidarem i un dia tonto ens vindrà al cap el primer cap de setmana d'agost, per exemple, una sobretaula de terrat o capgirar el sentit de la puntualitat. que fràgils que som, joder. i mai no ens en recordem.

punts de partida

2010-10-20T14:24:00.010+02:00

vam començar discutint-nos per standstill i de cop i volta em fas fer cas, mentre preparaves gintònics i em deies va, queda't, aquesta nit. tu triaves una banda sonora que no em convencia i em demanaves què, a segons quina cançó. no ens vam posar d'acord amb el que esperem d'alguns concerts i vam deixar-ho estar, afegint-nos cadascú a converses paral·leles. després, mentre brindàvem enmig de gots d'altra gent, vam trobar la manera de mirar-nos de lluny i somriure un moment ràpid, mig còmplice, mig noséquèmésdir-te. i uns quants vespres després, sonarà hay que parar de sobte al cotxe i ja veuràs. ja veuràs. vindrà aquell amic teu, potser, i et dirà que t'escoltis la cançó que havies passat per alt i que a mi em té enganxada i t'acabaré convencent. o al revés, fins i tot. brindarem per l'atzar, o per totes les coses que mai no comencen per assegurar-nos que, almenys així, mai s'acabaran.

la foto és de l'eli.

alta fidelitat

2010-10-19T11:40:00.004+02:00

de vegades, faig llistes. aquesta és la d'octubre:

http://open.spotify.com/user/carmevt/playlist/1HwXX4o6fsHW377L6fvbpy

ningú avisa

2010-10-16T18:19:00.000+02:00

el violí de l'estrany com a preludi d'hivern. prèvia de tardes fredes i cels rasos, llavis tallats i mans a les butxaques. abriga't de bon matí i porta'm croissants, si vols, abans de marxar. truca'm algun dia o potser més endavant, quan faci fred de debò i ja no em miris així, d'aquesta manera intensa i estranya que podria ser totes les coses del món o no ser-ne cap, perquè ja sabem que l'escala de grisos mai no ens ha anat gaire i així ens va. què vols, és millor que aquest vigilar constant de nodir nofer noser que al final ens mataria més que qualsevol altra merda d'aquestes que apareixen de sobte i trenquen els esquemes vitals. retrats familiars que ningú havia de tocar i que va i no saps com de cop i volta ve una tardor i decideix encarregar-se de tombar el clau d'on penjàvem i, de passada, la fragilitat aquesta del creure'ns eterns i invencibles i no. llavors la idiota franquesa. de tantes coses.

així avancem, barques contra el corrent

2010-10-07T16:45:00.004+02:00

m'acaba de picar un mosquit tigre a la part dreta del front i al lateral esquerra del peu. hi ha dies que desitjo que arribi ja el fred de veritat i se'ls endugui a tots a terres càlides. llavors aquí vestirem amb tons grisos, mocadors al coll i jaquetes multiusos. el serrell ja haurà desaparegut del tot i ens mirarem des de la finestra d'autobusos lents que ens porten a la feina. no sabem ben bé de què anirà, aquest hivern. de moment, anem col·leccionant cançons per dies esquerps i dibuixant tonteries als tovallons de paper d'alguns bars. de vegades tinc por i d'altres gens. alguns matins, em vénen al cap les nits d'estiu i d'altres, en canvi, vull el fred i els cafès calents i els mesos lents, com l'octubre, el novembre i tots aquests. tots els plans per fer
i les caselles de calendari per omplir, què més vols.

copy paste

2010-10-07T01:11:00.001+02:00

continuarem resolent les coses a base de matins perfectes, cels radiants i la raó pausada que dóna l'equilibri dels matins tranquils, després d'esmorzar en condicions. després també hi haurà la ració de patates fregides a la millor terrassa amb vistes que coneixem, on s'expliquen bromes tontes i després s'acaba parlant de què volíem ser quan teníem dotze anys, per exemple. doncs jo què sé, no ho sabíem. no sabíem totes les coses, ni les bones ni els girs de l'atzar ni els cops de porta, tampoc. no sabíem que el dubte seria etern ni totes les coses que faríem ni les que hem de fer i que farem. sí, jo sempre com sempre, però que voleu. és octubre, toquen principis, canvis i canvis de temps i de cop i volta et trobes menjant-te un iogurt de pinya caducat i desitjant que antònia font tregui un disc nou i ens salvi. no hem canviat tant, o al final sí, què vols que et digui. comprarem bitllets i d'aquí a dos dies ens posarem un mocador vermell al coll, fins i tot. no, no hem canviat tant.

la caixa dels trons

2010-10-04T15:00:00.001+02:00

tinc un costipat infinit, la veu mig trencada i els braços fets pols. visca. m'he pres frenadol, encara que no sigui bo per la salut i per primer cop a la vida m'he posat antiojeras. espero que els símptomes durin poc, és molt pesat no poder obrir els ulls del tot perquè piquen. hauria de deixar de mossegar-me les ungles, avui ho he vist clar. i ordenar bé els documents de l'ordinador, cada cosa a la seva carpeta, res d'icones inútils a l'escriptori. també endreçar el calaix de la roba interior, netejar les sabates noves, desar les sandàlies. hauria de. prendre decisions, potser. aprofitar els matins lliures. anar a dormir a les dotze. deixar de posar adjectius a les coses. seure un moment. i no tenir tanta pressa, araiaquí i en general.

paradigmes

2010-10-01T20:51:00.001+02:00

jo sóc un tio feliç i tu m'amargues la vida, xaval cridava des del mòbil un home d'uns trenta-llargs aquest migdia a l'alçada de travessera de gràcia amb la diagonal. pobre, estava molt enfadat. l'he mirat per veure si havia de compadir-lo a ell o a l'interlocutor del telèfon però duia ulleres de sol i no ho he sabut veure. si ens haguéssim trobat al semàfor, podríem haver parlat de com fer fàcils les coses complicades o viceversa. clar que no sé si hagués servit de gaire, perquè possiblement hauríem acabat recorrent a l'estoïcisme del queresnot'afectimésdelcompte tan fàcil de predicar i tan estrany de portar a la pràctica. alguns cops sí, clar. ja tinc els dos brownies fets per la festa de demà a la nit i a la comanda de begudes, el cava hi té un lloc important. vindrà gent o no tanta. però és igual, que al cap i a la fi, aquests acaben sent els millors brindis.

en una ciudad que está enferma

2010-09-26T20:57:00.002+02:00

porto un diumenge despentinat i a ritme pausat. a fora fa fred però ja no fa vent. fa una estona hi havia núvols de color rosa que contrastaven amb el blau espectacular del cel, en la tònica d'aquest cap de setmana de cels rasos conseqüència del vent que s'ha endut aquest gris pesat on començàvem a instal·lar-nos. ahir vam reconfirmar que tanta gent en un concert no pot ser bona, sobretot si la meitat es dedica a xerrar i fer-se a autofotos. però bé, ells són bons i another sunny day és moltes coses. hi havia gent en un terrat d'un vuitè pis i després molts balcons il·luminats, com sempre a tot arreu. què deuen fer, què deuen dir(-se). potser comencen alguna història, escriuen el llibre de la seva vida o fan trucades a números apagats, de matinada. potser fan cançons o mengen gelat de vainilla. o s'han adormit al sofà, i prou. sobreviure a l'últim diumenge de setembre ja és molt.

ni per quin estrany mecanisme

2010-09-23T18:58:00.000+02:00

mira, ja en tenim prou d'aquests cels grisos i humitat invisible que es fica al cabell. però és igual, buscarem altres excuses pel bon humor. de fet, m'he fet fan ràpid dels matins, encara que vulgui dir prendre un cafè dreta a la cuina, si em queden dos minuts per no perdre el tram. i a sobre arriben bones notícies i tornen a existir plans que prometen i que ens fan oblidar que som a la tardor. total, sempre es pot acabar allargant una sobretaula de segona part del barça al més pur estil primera temporada d'infidels i que guanyi l'optimisme-en-general. la segona temporada no convenç, de moment, massa comentaris superficials i guaïsmes que fan mandra. però si no és tan difícil, que a tots ens passen coses. encetem tardor, demà mishima ens descol·locarà com sempre però s'acosten bons vents. això sí. no volem tardors apagades, què va.

primers fanals encesos

2010-09-16T20:03:00.002+02:00

he dit adéu a les ungles vermelles i m'he posat els pantalons negres després de potser tres mesos. tampoc és que faci fred però aquests cels grisos remeten a canvi d'armari, com si les sandàlies tinguessin les hores comptades i ja ens poguéssim començar a prendre el setembre en sèrio. sempre hi ha birres pendents de fer i mails que hauríem d'haver escrit, això sí. aquesta nit he somiat que anava de viatge a un país on començava una guerra i que corria molt, molt, molt per salvar-me. el primer dia ho aconseguia. fa temps que vaig deixar de creure gaire en el que podrien voler dir els somnis. els horòscops tampoc no me'ls prenc en sèrio, però de tant en tant dic aveurequèdiu, quan els trobo al diari.

tu no saps

2010-09-15T00:49:00.001+02:00

el mal d'esquena concentrat a la part dreta ha tornar a aparèixer sense avisar gaire. com els vespres aquests, en què es fa de nit sense tenir temps d'adonar-te'n. de cop i volta voler jaquetes i començar a arxivar l'estiu com a idea. l'estiu aquell del dosmildeu que d'aquí un temps resumiràs amb un parell o tres de frases que potser no volen dir res o que poden ser una sentència rotunda, d'aquelles que ens agraden perquè sonen boniques i semblen que. semblen, sí, sempre igual. potser sí que tens raó i que les paraules volen i això no compta i la vida no és només això. és també totes les coses que no expliquem i no sabem però que fem i no entenem. són les cançons que no sabem escriure però que definirien tan bé el moment aquell de dir no passar res si un dia estàs trist. saps què passa, en realitat? que de dia ens creiem tan forts que no reconeixerem mai que als vespres hi ha coses que trobes a faltar. no sabria concretar. i escric tot això al sofà de casa, davant d'una foto al terrat de calders del 93. la mateixa persiana de fons i el somriure de foto, d'holaquètal. de tot anirà bé. la seguretat ens l'inventarem algun dia. mentrestant, tindrem tendència a recitar decàlegs de normes absurdes que no sé quan ens vam aprendre. ni si ens les creurem mai.

un dos tres

2010-09-10T15:41:00.000+02:00

es tracta de sortir a ballar a la pista i ja està. treure's les rodetes de la bici i agafar aire. va.

setembre i derivats

2010-09-09T14:24:00.001+02:00

l'aire fred d'aquests matins ens recorda on som. et posa a lloc i exagera el final d'estiu. les coses tornen a començar i quan plego hi ha molts més cotxes que abans. continuen bons vents i coses noves i canvis i retorns. quètal, comestàs és difícil de resumir quan les coses depenen, més enllà de les circumstàncies, de com t'ho mires tot. dubtar, creure, arriscar-se. no ho sé. triar la paraula justa i que després acabi vencent la prudència del persidecas. això sempre, que ningú vegi que podríem ser fràgils. aparcarem la nostàlgia de l'ideal de mar i capvespre i cada cop que algú pregunti què, dir bé, bé, tot bé. tinc més coses a dir, però poc temps. i ja se sap que tots ens declarem fans de les coses que no s'expliquen perquè no sabem com fer-ho. la por, el desig, l'atzar, què vols.

potser sense saber-ho

2010-09-07T00:02:00.000+02:00

sonen petards del carrer i per la finestra ara passa un aire agradable, necessari, avui. en un caixer automàtic, m'he tancat amb baldó i he pensat en la calor immensa de si s'espatllava i no s'obria. però s'ha obert, clar, i tot controlat. el vertigen de setembre anirà a dies, crec. serà una batalla entre les coses noves i les ganes i el vavava d'il·lusió combinat amb els vespres aquests que s'acaben tan ràpid i fan pensar un moment en totes les coses que tenim per fer i per dir. o per entendre, de sobte, a través d'un tros de cançó o del diàleg d'una sèrie qualsevol. de vegades tindrem por, però d'altres gens, què va. o dissimularem. alguns cops voldrem postals i cafès, i que m'expliquis un conte, les nits que no m'adormo.

tots es motors

2010-09-02T20:43:00.001+02:00

benvinguts a les cales sense cobertura, a la carta de vins a l'hora de sopar i a enfonsar-se dins d'un mar d'aquests blau blavíssim just després d'haver oblidat totes les coses importants que mai no ho són tant. es tracta d'aparcar la raó absoluta i lògica un moment i obrir els ulls dins de l'aigua, deixar que sonin hits revivals i cantar algun tros de cançó, potser. vestits d'estiu i vestits de bany, vent que despentina i passa pàgines del llibre aquest que tu dius que comença fatal però que enganxa enganxa. buscar cambrers simpàtics, sumar cafès i robar-te hores de son. després confirmar que la desconnexió és necessària i que la sorra es cola per tot arreu. inventar la vida dels altres i viure com si res, o com si tot, no sé. diràs potser plourà però al final no, què va. a l'avió he mort de fred i a barcelona fa son i núvol. ara tocaria setembre, però de moment encara no me'l crec. visca l'estiu, sí. i hi afegiríem el mar i els brindis amb copes de vi blanc, de bonus track.

obre la finestra

2010-08-22T18:57:00.000+02:00

potser és l'agost, que tot ho capgira. l'altre dia plovia, avui morim de calor i demà passat no sé de què anirà, tot plegat. i al final és la gràcia, suposo, aquest no saber el què, aquest anar-s'ho trobant i passar-se de sortida per les carreteres del maresme, però banyar-se una estona seguida sota un cel perfecte i triar fideuà. dormir poc, maleïr el bicing però no agafar el metro en tot l'agost. diagonal amunt i avall, explica'm la teva vida ara i aquí, només en un moment i demà ja ho veurem. oblidem-nos de tots els mals de caps mentre cantes qualsevol cançó i repetim la teoria del cafè psicosomàtic. setembre encara no existeix i encara hem de tornar al mar, allargar cerveses als vespres i treballar moltes hores, de dia. fer plans i desfer-los i refer-los i que un bany de mar ens salvi de tot.

els iogurts mai caduquen

2010-08-17T00:11:00.001+02:00

del trivial, només em sé les preguntes marrons i grogues. les blaves i verdes, mai. entre setmana no bec mojitos, però puc arribar a cantar tengo un tractor amarillo, segons l'entorn. sí, sóc molt influenciable. l'altre dia vaig anar d'hora a tallar-me el cabell, per si de cas, i em va sobrar una hora i mitja. em vaig comprar un llibre que estic a punt d'acabar. vaig començar-lo mentre esmorzava al bar on faig un cafè si arribo un quart d'hora abans a la feina. el cambrer ja em coneix i em posa cacao a l'espuma del cafè. acaba de tornar de vacances i s'ha gastat molts diners, explicava a un client que volia un diari esportiu. però no n'hi tenen, només l'hi deixen comprar la vanguardia i el país. de nit, el bar està tancat i fa quinze dies t'explicava la història del dia que m'hi vaig deixar el portàtil. sembla que faci molt, de tot plegat.

posem que era barcelona

2010-08-15T16:59:00.002+02:00

que bé aquest moment en què tot sembla nou i no saps cap on t'empenyen les circumstàncies, els vespres de pluja, els calendaris retallats i a punt per refer-se. suposo que es tracta de deixar de pensar en fulls de ruta que acabaran mal plegats sota el seient de copilot. que l'agost ens calmi però no ens aturi. que tots tenim por i som fràgils i diem merdanoarano molt sovint. però també podem ser forts i valents i simpàtics i mirar-nos als ulls i dir què, ballem? al ritme d'una orquestra qualsevol de festa major, que desvïi l'equilibri (im)perfecte del sentit comú on, alguns matins, ens aferrem.

de terrats i cortines

2010-08-01T23:31:00.000+02:00

és estranya, la nostàlgia. apareix de sobte en forma de nus a l'estómac indefinible, en format primer diumenge d'agost, pluja d'onze del vespre. vinc de la casa on el pas del temps és en va, on les coses sempre són al seu lloc encara que la resta es mogui en variable constant. he llegit a l'hamaca, he dormit amb manta i m'he banyat a la piscina on vaig fer-me fan total de l'aigua. després de tanta novetat, d'alguna manera és la seguretat en forma de paisatge etern. tots els diumenges al vespre s'assemblen.

si t'atures un moment

2010-07-31T11:35:00.001+02:00

se m'ha acumulat tota l'espuma del cafè al fons de la tassa i me la bec a cullerades. pensava que ens hem acabat el juliol a ritme d'amanides contundents, copes de vi i canvis de plans. que tot passa a una velocitat sorprenent i suposo que sort que amb el temps hem après a relativitzar. a triar entre si poses punts o comes segons el tema en qüestió i a riure una hora seguida, si cal. ja no sacrifico mai els esmorzars i a les nits m'adormo amb el ventilador programat per apagar-se. ja no rebo mai postals.

llibre d'estil

2010-07-20T20:54:00.000+02:00

quan he entrat al cotxe, el termòmetre marcava 38 graus i a la ràdio sonava miquel a l'accés 14. ara pensava que tot es basa en això, en la manera que tenim tots d'explicar que les coses. depèn de com m'ho venguis, et creuré o no, llegiré la carta de vins o escoltaré què diuen a la taula del costat. jo explico les coses per rigorós ordre cronològic, però hi ha qui passa directament al final de les històries. també podríem quedar-nos en un principi en suspensió, d'aquests que no es trenquen però que no tiren. no ho sé, porto dos dies seguits esmorzant magdalenes i avui no sabria dir si tinc més son o més calor. de fet, tant és. continuarem preferint les terrasses als aires condicionats i demanant cinc minuts més cada cop que soni el despertador.

principi nus desenllaç

2010-07-16T22:01:00.000+02:00

pots provar de convènce'm amb dues cerveses, poques promeses i plans de cap de setmana. entremig, vindrien matisos, missatges, oblida'm, truca'm, comvatot. te'n recordes de, sisi, clarclar. i si's en superlatiu, el desig que venç les pors, quatre paraules ben dites per omplir buits, no em miris així, va, o no et moguis. o sí, si vols. podríem ser-ho tot, aquesta nit. explica'm la teva vida en format resum i d'aquí dos mesos, un amic teu en farà una cançó, una escena de la sèrie que havíem d'escriure, o potser res. trobem-nos d'aquí a tres anys, o cinc, per fer honor a la cançó, a la barcelona casual, en un vespre del revés. diràs ja no fumo i jo potser he deixat les llibretes.

proposa un tema al cantant

2010-07-15T13:33:00.004+02:00

fa temps, els estius començaven amb cassets recopilatoris que em feia el meu pare amb cançons d'altres èpoques o amb previsió de futur, com antònia font el 2002. també hi havia els viatges de juliol a llocs on enviava postals, les colònies on feies amicspersempre, els enamoraments sobtats i absurds, piscina i llibres a calders i les posades al dia amb la família madrilenya a qualsevol casa rural on viure en horitzontal i resumir-nos el curs escolar. a les nits no m'adormia i desitjava ser gran per sortir de casa, a les dues de la matinada, a prendre l'aire si no tens son. durant una època em vaig obsessionar amb la mort súbita i tenia por de no despertar-me l'endemà. al final la tonteria em va passar sola. a mode d'imitació dels suplements de diaris estivals, m'inventava una enquesta de l'estiu que feia a tota la meva família o gent gran que apareixia qualsevol dia a fer cafè. preguntava coses tan coherents com a qui faries una entrevista d'exclusiva, a qui regalaries un lloro pesat o què dius per acomiadar-te. al setembre exposava les conclusions estadístiques. deu fer dotze estius que m'agradava un nen amb qui jugava a bàsquet en un poble de mar i que vivia al carrer roger de flor. me'n vaig anar sense dir-li adéu i per primer cop a la vida, crec, vaig ser conscient de la nostàlgia del no-comiat. no m'agradava ni el gaspatxo, ni la vichysoisse ni la mostassa, gens. algunes coses han canviat.

l'ordre dels factors

2010-07-13T14:07:00.007+02:00

m'hi he estat poc, a la cuina. els pocs minuts en què es tarda a posar en un bol gros cigrons amb olives verdes i formatge a la nevera perquè estigui fred d'aquí a una hora i mitja. però n'hi ha hagut prou perquè necessités apartar-me el serrell que no acaba de créixer i que ara em calgui el ventilador a velocitat tres. aquesta calor tot ho capgira. una piscina d'estiu d'escenari de confessar alguna que altra intenció o els bancs del carrer on, de matinada, no hi passa ningú, per intentar entendre com funciona el món. fent el vermut, vam conèixer el fill de dos anys d'un actor que enlloc d'iphone té el meu nokia antic. al vespre, la dona de les crispetes del cinebaix explicava a una parella perquè tenen altercola. vaig voler mirar si a la sabateria de davant ja feien segones rebaixes, però vaig acabar parlant de com et va l'estiu i quan fas vacances i no sé si les sandàlies que volia ja baixat de preu. de vegades em costa entendre l'ordre en què passen les coses. suposo que la linealitat ens l'hem inventat. que tots són sobreexposicions, línies perpendiculars i alguns cercles concèntrics.

som

2010-07-11T13:53:00.004+02:00

els dos segons aquells en què la nena es va treure la bandera de la faixa per deixar-la anar des del castell improvisat al mig de passeig de gràcia feien patir. eren el “merda, que ara no caigui”, que podria equiparar-se a tot el que s’estava vivint. l’alegria col·lectiva a trenta-tres graus de sensació, la complicitat de viure el mateix que l’equivalent a onze camps del barça plens o barcelona sencera. posar-se de puntetes i no veure horitzó ni amunt ni avall. trigar tres hores per arribar a gran via i mirar tots els balcons, alguns on voldries viure, alguns amb senyera o estelada. gent gran d’un principal de gran via amb pau claris, crec, ballant al son de les gralles del carrer amb una bandereta petita. després desfer el camí, la cobertura que torna i estar a punt de pujar a un dels autocars, a veure on ens duia. aquest “merda, que no caigui” es transforma en una impotència eterna quan llegeixes segons quins titulars però al final venç una altra cosa, saber que tot el que passava ahir a la tarda anava en sèrio, per exemple. quanta merda que s’escampa i quin mal que fan algunes mentides, però que no. que no ens enfonsaran.

la foto és de l'albert lloreta.